35 asociaciones reivindican la apertura de fosas

Un total de 35 asociaciones se han dirigido a todos los Grupos Parlamentarios, Jefe del Estado, Presidenta de las Cortes, Presidente Senado, Presidentes Comunidades Autónomas y FEMP, con esta simple reivindicación:

fosa-comun-guerra-civil-porreres-1482222941 Las Asociaciones firmantes, conscientes del inmenso dolor que todavía hoy, pasados 80 años del inicio de la guerra,  sigue vivo en muchísimas familias por no haber podido recuperar los restos de sus seres queridos desaparecidos, que están en fosas comunes o en cualquier cuneta u otros lugares inimaginables, pedimos con carácter de urgencia:

 Se arbitren las medidas necesarias por parte de los poderes públicos correspondientes para abrir todas las fosas, identificar a los centenares de miles de desaparecidos y se entreguen los restos a los familiares cuando sea posible y en cualquier caso recibir una sepultura digna, pues es un derecho humano.

 Las Naciones Unidas hace años exigieron la apertura de fosas y la identificación de los desaparecidos al Estado. España es después de Camboya el país del mundo con más desaparecidos y con más de 2.500 fosas sin abrir.

 El silencio de tantos años no ha significado el olvido.

Ahora, hay una nueva iniciativa, una petición similar a través de CHANGE.org para que la ciudadanía puedan también hacer llegar su voz a los poderes públicos.

Este es el link:

https://www.change.org/p/que-se-abran-todas-las-fosas-de-la-guerra-civil

Ayudadnos a lograr el objetivo: apertura de todas las fosas de la guerra civil.

 

Encara viuen a la memòria

14656439_656000417894662_6999449192881807169_nAvui hem assistit a l’homenatge a les Brigades Internacionals, mai agrairem prou les seva lluita per la llibertat. Ya hace 20 años que se hizo el primer homenaje a las Brigadas Internacionales en Barcelona. Aquel día nos acompañaban 300 de ellos. Ayer en Australia, murió el último superviviente de ese colectivo heroico defensor de la libertad, el brigadista británico Stan Hilton. Ya han muerto todos pero su legado y su memoria son inmortales.

Homenatge a les Brigades Internacionals

L’Associació d’Amics de les Brigades Internacionals de Catalunya i l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme han organitzat un homenatge a les Brigades Internacionals.

unnamedL’acte tindrà lloc al Monument a les Brigades Internacionals (Boca Nord del Túnel de la Rovira, Barcelona). Durant l’homenatge, es farà una ofrena floral i els cantautors Sergi Dantí, Enric Hernàez i Jordi Montáñez interpretaran diverses cançons en representació del Col·lectiu Brigada Intergeneracional per la Recuperació de la Memòria Històrica. També es llegiran paraules de la Pasionaria.

Hi participaran Eduard Amouroux, membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics; Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que parlarà de l’Olimpíada Popular; Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic, i altres representants institucionals.

L’homenatge a les Brigades Internacionals ha estat organitzat amb la col·laboració del Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona.

Dia:  22.10.2016

Lloc: Túnel de la Rovira (Boca Nord) Barcelona

Hora11 h

Què fou l’Olimpíada Popular?

2016-07-17-PHOTO-00000470Barcelona i Berlín van competir pels Jocs Olímpics de 1936. Barcelona n’era favorita, però dies abans de la reunió del Comitè Olímpic Internacional (COI), composat bàsicament per aristòcrates, es va proclamar la II República. A la votació Berlín va guanyar a la republicana i progressista Barcelona. Raons polítiques, però, van tornar a marcar els Jocs. El partit nazi va arribar el poder l’any 1933 i Hitler va veure en els Jocs Olímpics de Berlín una gran oportunitat propagandística pel règim nazi.

La idea dels Jocs Populars i Antifeixistes

Al març del 1936 va néixer el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP), amb l’objectiu fer-lo assequible a tothom. L’abril del 1936 el CCEP va proposar organitzar uns jocs populars, de caire internacional, com a alternativa a la propaganda feixista dels Jocs de Berlín.

Al maig del 1936, es va constituir el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP). En tres mesos es van crear tota mena de comissions, comitès a diverses ciutats espanyoles, es va fer el programa esportiu i s’organitzà totes les infraestructures. Ho va fer possible la feina d’entitats socials i esportives populars de Catalunya i de milers de voluntaris. Les despeses van córrer per compte dels govern francès, el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya.

Més de 6.000 atletes

2016-07-17-PHOTO-00000469En un temps rècord es van inscriure més de 6.000 atletes de 23 països. Tot un èxit: als Jocs de Berlín foren 4.106 esportistes de 49 països.

El tarannà progressista dels organitzadors va facilitar que hi haguessin equips de nacions sense estat, com Catalunya, Galícia, Euskadi, Alsàcia, Lorena o el Marroc, aleshores colònia francesa. A més, d’un equip representant dels “Jueus emigrats”, que subratllava el caràcter antifeixista de l’Olimpíada Popular. La delegació internacional més nombrosa va ser la francesa amb 1.500 atletes.

Es van programar competicions en 19 modalitats esportives: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, etc. Als Jocs Olímpics de Berlín en va haver 22.

L’Olimpíada Popular s’havia de celebrar durant la setmana del 19 al 26 de juliol. L’escenari principal de l’Olimpíada era l’Estadi de Montjuïc, que, per fi, acolliria un gran esdeveniment esportiu. A més, els Jocs es desenvoluparien en altres instal·lacions: la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, l’estadi de  Les Corts del FC Barcelona i els camps de futbol del Júpiter i del Martinenc.

2016-07-16-PHOTO-00000457Un dels fets destacables era l’alta presència de dones esportistes, molt superior a la de Berlín. Un altre dels trets era que barrejava la participació d’esportistes d’elit amb esportistes sense experiència en l’alta competició, pels organitzadors responia a l’ideal de l’esport per a tothom. Paral·lelament l’Olimpíada Popular va programar una setmana cultural per vincular esport i cultura a teatres, casals i ateneus.

Un somni trencat

L’acte d’inauguració estava previst de fer-lo el 19 de juliol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, amb la desfilada de més de 5.000 esportistes i 3.000 folkloristes (colles de cultura popular, castellers..) i un parlament del President de la Generalitat, Lluís Companys. L’himne oficial de la Olimpíada Popular fou composat per Josep Maria de Sagarra, i el concert inaugural anava a càrrec de Pau Casals.

El 19 de juliol, Barcelona es despertada amb soroll de trets i una vaga general. S’havia acabat l’Olimpíada Popular: començava la Guerra Civil. Els esportistes van ser acomiadats, dies més tard, amb una desfilada per les Rambles de Barcelona, molts es van allistar a les Milícies Antifeixistes, foren l’embrió de les Brigades Internacionals.

Comissió 80 aniversari Olimpíada Popular de Barcelona

Els ajuntaments i la memòria democràtica

Sens dubte un dels vectors del debat polític actual és la valoració de la Transició Democràtica i del “règim polític del 78”, en contraposició als vents d’innovació i regeneració política que molts sectors de la societat demanen. Però hi ha un aspecte que no admet discussió. La Transició comportà almenys un greuge: l’oblit (la manca de reconeixement públic dels combatents antifranquistes) i la impunitat (la no depuració de responsabilitats dels franquistes). Era el preu de la “consolidació de la democràcia” i de la “reconciliació”.

banner_banc_adnHan passat els anys i les administracions ens hi hem posat tard, però ens hi hem posat. I la punta de llança han estat els ajuntaments.

Des de molt abans que l’Estat aprovés la Llei de Memòria Històrica (2007) i que la Generalitat de Catalunya creés per llei el Memorial Democràtic (2007), molts ajuntaments havien impulsat, i ho han continuat fent, accions de recuperació de la memòria: canvis en el nomenclàtor i retirada de simbologia franquista de la via pública; retirada de medalles i honors als franquistes; monuments als combatents i plaques commemoratives; actes de reconeixement, reparació i desgreuge; suport a entitats memorialistes; recursos per potenciar els arxius municipals i suport a la recerca, estudis i publicacions; museïtzació d’espais de MD; dignificació i senyalització d’espais com fosses comunes o  escenaris d’esdeveniments; etc.

Però els ajuntaments no poden encarar sols aquesta feina. Cal que l’Estat Espanyol impulsi polítiques globals de recuperació (la llei de memòria històrica ha estat pràcticament congelada a la darrera legislatura) i faci els deures que els relators de la ONU van posar a l’Estat (i a la Generalitat) el 2014. I cal que la Generalitat reviscoli el Memorial Democràtic, la institució creada el 2007 però que el Govern ha mantingut sota mínims des de 2011. Especialment, cal que el MD reimpulsi la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya, creada el 2010, i composta per més de 70 espais (des de museus i centres d’interpretació a simples espais senyalitzats) de titularitat bàsicament municipal. No només es imprescindible que els municipis rebin recursos als que tenen dret per conveni, per tal de mantenir i gestionar aquests espais, sinó que la Generalitat ha de liderar la xarxa per tal d’impulsar la cooperació entre els centres, creant economies d’escala i promovent serveis compartits.

baixaPerò hi ha un aspecte en el que estem fent tard: la qüestió dels desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Mentre a la resta d’Espanya hi ha hagut una important activitat de recuperació de fosses comunes, impulsada per universitats, entitats i familiars (i malgrat la animadversió d’algunes administracions, estatal i de les CCAA), a Catalunya, tot i tenir una arquitectura institucional aparentment més favorable, l’activitat en matèria de fosses comunes ha estat escassa i insuficient. Tot i tenir una llei específica de fosses (2009) i amb un desplegament normatiu impressionant (decret  i tres protocols, 2010), les xifres d’actuacions a Catalunya són ridícules en comparació amb les espanyoles. El 2011 a Espanya s’havien obert 231 fosses amb 5.300 víctimes recuperades (de les 2.382 fosses censades que podrien contenir més de 45.000 víctimes). Amb tot, la xifra de desapareguts és més alta, la més alta del món per conflicte bèl·lic després de Cambodja. A Catalunya, on tenim un cens de més de 4.770 de casos de desapareguts i un mapa de 373 fosses geolocalitzades, només s’han realitzat 4 intervencions oficials de la Generalitat, realitzades els anys 2004 (Gurb), 2008 (Prats de Lluçanès), 2014-15 (Serra de Riés, Penedès) i 2015 (Torelló), amb un total de 4 fosses o espais intervinguts i un total de 28 individus exhumats, dels que només s’han identificat 5. A això hem de sumar altres 3 excavacions fallides i les recollides periòdiques, fortuïtes la majoria, de restes humanes als escenaris de la batalla de l’Ebre, amb desenes d’individus (dels més de 30.000 que hi van perdre la vida).

BOTAS-DE-LA-MEMORIAPerò el problema principal és la inexistència d’un banc genètic d’ADN que permeti, creuant les mostres dels familiars del cens amb les de les restes exhumades,  identificar les persones recuperades i retornar les restes a les famílies. Malgrat el mandat del Parlament (en tres mocions aprovades entre 2013 i aquest 2016), la Generalitat no ha pres mesures per a crear-lo.  El nou govern constituït el 2016, però, s’ha compromès en ferm a impulsar-lo. Mentrestant, ha hagut de ser la societat civil la que ha anat, una vegada més, per davant les administracions. Un grup de familiars, d’acord amb un laboratori de la Facultat de Medicina de la UB, van crear, el 2014, un banc d’ADN que ja compta amb més de 120 donants d’unes 80 famílies. Aquesta iniciativa ja compta amb el suport formal de 65 ens locals (58 ajuntaments, 5 consells comarcals i 2 diputacions) que han aprovat una moció al plenari. Per altra banda, alguns ajuntaments ja s’han compromès, en aquests darrers mesos d’abril i maig de 2016, a donar suport al Banc facilitant i finançant la recollida de mostres (com els ajuntaments de Navàs i La Garriga).

Els ajuntaments, com en tantes altres ocasions, estan donant exemple. I la Federació de Municipis de Catalunya també, participant activament en el Consell de Participació del Memorial Democràtic i en el Comitè de Fosses de la Generalitat, i donant suport a les entitats del sector.

Xavier Menéndez. Representant FMC al MD i al Comitè de Fosses

Àngels Berengueres. Associació Homenatge

 

Per a més informació:

Grises Amaneceres, o com la guerra va afectar la vida de la gent normal

IMG_8123Grises Amaneceres és una novel·la basada en la història real del Josep Tarré, l’avi de l’Àngels Berengueres, qui a través de la seva pàgina web enrecuerdode.com fa un important treball per recollir tots els noms de totes les persones que van ser víctimes de la bogeria que va representar la Guerra Civil Espanyola. L’Àngels va explicar aquesta història a l’Imanol Etchepare, i el resultat va ser aquest llibre, un més sobre la barbàrie que va assolar Espanya entre el 1936 i el 1939, però que ens recorda que 80 anys desprès i malgrat tot el que s’ha escrit encara queden moltes coses a estudiar.

Com per exemple les morts causades per la munició i les bombes abandonades als camps de batalla, com la granada que li va costar un braç i un ull al protagonista d’aquesta història. De fet, l’historiador Josep Calvet assegura que la major part dels atestats dels jutjats de Balaguer, Tremp i altres ciutats de la comarca en els anys posteriors a la guerra tenen a veure amb accidents ocasionats per l’esclat d’obusos i bombes abandonades durant els combats.

“Que ningú oblidi el patiment que “l’ardor guerrero” i les ambicions personals dels poderosos infligeixen a les persones senzilles”, un patiment que Imanol Etchepare anava sentint a mida que escrivia el llibre.

Etchepare ens parla de l’incomprensible orgull de militars amb els pits carregats de medalles guanyades per haver matat als seus compatriotes,de l’ambició desmesurada que porta als homes a convertir-se en simples depredadors.

Josep Calvet recorda que la guerra encara està present als nostres carrers, on encara hi ha monuments franquistes. “Encara hi ha coses per fer des del punt de vista de la micro-història”, diu Calvet, que considera interessant que les segones i les terceres generacions els que es preocupen sobre aquest tema.

La història del Josep Tarré passa a Anya, a la Noguera, un lloc on la guerra va trigar en arribar, no ho va fer fins el 1938, però va fer-ho per quedar-se, doncs allà es va quedar estancat el front. I això vol dir combats durs i cruents durant més de vuit mesos protagonitzats en molts casos per la Lleva del Biberó.

El relat té el valor per explicar com era la guerra a la reraguarda, on les enveges personals tenien més pes que les ideologies, com va ser l’exili a un lloc proper a Andorra, però també l’exili interior cap a les gran ciutats de les persones que ho van perdre tot, la repressió….

Una història més que val la penar llegir quan aviat es complirà un nou aniversari del cop d’estat del general Franco. Serà, ja ho hem dit el vuitantè. I encara apareixen a les cunetes de les nostres carreteres fosses comunes plenes de cossos que un dia van tenir nom.