La Presó de Les Corts, un instrument repressiu d’adoctrinament ideològic i moral durant el franquisme (II)

Les dones sota el franquisme, doblement reprimides

dones_4Acabada la guerra, i durant bona part de la dictadura franquista, les presons, d’homes i de dones, van esdevenir instruments que el franquisme va utilitzar per a reprimir i castigar els qui havien defensat les llibertats democràtiques. I la situació a l’interior dels massificats recintes penitenciaris, on es varen amuntegar nombrosos homes i dones empresonats, sotmesos a un tractament d’extrema duresa i a un funcionament, un règim interior i una disciplina absolutament militaritzats, fou terrorífica. Espanya es va convertir en un immens camp de concentració i en un immens presidi.  Afortunadament, al llarg dels darrers anys s’han publicat nombrosos estudis que constaten que durant el franquisme les dones varen patir una doble repressió, la que es derivava del tipus de delicte pel que foren empresonades i l’específica de la seva condició de dona, la de gènere.

Així, l’any 1939 marca l’ inici d’una nova etapa històrica per a la ciutat de Barcelona, per a Catalunya i per a bona part de l’estat espanyol. La repressió franquista i les penúries econòmiques que vivia la població van atorgar a la presó un protagonisme inèdit, com no havia tingut mai fins aleshores. Acabada la guerra, i durant bona part de la dictadura franquista, la presó de dones es va mantenir a l’edifici de Les Corts.

A la Presó de Dones de Barcelona hi havia un òrgan col·legiat de govern, la Junta de Disciplina, que a partir de l’any 1948 es va anomenar Junta de Règim i Administració.  Aquest organisme estava integrat pel director, que el presidia, pel capellà, pel metge, pel mestre, per la superiora de la comunitat de religioses i pel subdirector. I es reunia els dies 1, 10 i 20 de cada mes en sessió ordinària i en sessió extraordinària quan calia, aixecant acta de cada sessió que signaven, un cop aprovada, tots els assistents a la reunió.

Les actes que es conserven d’aquest organisme permeten fer una aproximació a les instal·lacions de la Presó, als òrgans de poder i a tots els aspectes que varen regir la vida quotidiana de les preses.

dones-5En relació a les instal·lacions de la presó, és important assenyalar que les dones recluses no foren instal·lades en un espai dissenyat i construït per a satisfer els requisits que requeria qualsevol recinte penitenciari. La Presó de Dones de Barcelona es va ubicar, tal com he explicat anteriorment, en la finca, propietat de les Hijas de la Caridad – Dominicas de la Presentación, que havia estat la seu del “Convento del Buen Consejo”, de l’Asil, de l’Obrador de Sant Josep i del Pensionat. Això va comportar que les instal·lacions no fossin les més adients per a albergar el conjunt de dones que varen haver de viure recloses al seu interior. Durant la monarquia d’Alfons XIII, Josep Domènech i Estapà, -conegut com l’arquitecte de la Facultat de Medicina i Hospital Clínic de Barcelona, entre d’altres moltes obres- va desenvolupar el projecte de construcció d’una presó de dones, però no es va materialitzar mai. El govern de la República tampoc va escometre la construcció d’un recinte que pogués albergar dignament la població penitenciaria femenina de la ciutat de Barcelona. I un cop iniciada la sublevació franquista, les forces revolucionàries es van limitar a apropiar-se de les estratègiques instal·lacions del què havia estat el Bon Consell que varen acabar complint les funcions de presó de dones. Acabada la guerra, els franquistes varen atorgar la mateixa funció a l’edifici, novament expropiat, que no va ser retornat a les seves legítimes propietàries. El resultat fou que la construcció d’un espai femení de reclusió es va anar retardant, que si els republicans no varen portar a terme la resolució d’una qüestió que al llarg de molts anys havia preocupat les autoritats municipals, tampoc els franquistes varen resoldre la situació de provisionalitat amb la celeritat que hagués calgut.

La conseqüència fou que les preses van ser col·locades en un espai no concebut específicament per a acollir-les, que no reunia ni les dimensions ni les condicions adequades per a tal finalitat. I el que resulta evident és que l’estat de les instal·lacions no era òptim, i tampoc era el lloc idoni per allotjar a les dones mancades de llibertat.

Així, pel que fa a l’edifici, hi havia un conjunt de dependències en les que va transcórrer la vida de les recluses i dels qui exercien el poder a la presó: biblioteca, la capella, les cel·les, la cuina, el costurer, l’economat, l’escola, la infermeria, la farmàcia, les garites de vigilància, la granja, l’horta, el pavelló de direcció, el pavelló de les germanes, els tallers, entre d’altres instal·lacions com el magatzem d’objectes usats, els magatzem de roba, les dutxes, els wàters, la rentadora i l’estació depuradora d’aigua.

En relació als òrgans de poder de la presó, val la pena recordar que l’òrgan superior immediat del qui depenia el cos de funcionaris de totes les escales que integrava el Cos Especial de Presons era la  Direcció General de Presons.  Aquest funcionariat era responsable directament del règim i l’administració dels establiments penitenciaris. Ara bé, no tot el funcionariat tenia la mateixa qualificació i,  com a valor afegit,  alguns d’aquests treballadors del cos de presons tenien caràcter d’autoritat, conferida per la mateixa essència del càrrec que ocupaven. Així, tal com es pot llegir al Reglamento de los Servicios de Prisiones de l’any 1948, “los funcionarios que desempeñen cargos de Inspectores, Directores o Jefes de Prisión tienen el  caràcter de Autoridad, y el de Agente de la Autoridad los demás funcionarios, unos y otros tanto dentro de las Prisiones como fuera de ellas”. Al costat del Director, que era el representant del poder públic dins la Presó de Dones, hi havia d’altres òrgans de poder unipersonals com els de capellà, mestre i metge, que conjuntament amb la Direcció desenvoluparen funcions i assumiren responsabilitats exhaustivament explicitades per la normativa legal vigent. Als establiments penitenciaris que, com la Presó de Dones de Barcelona, hi havia establerta una comunitat de religioses, la Mare Superiora, màxima autoritat i punt de referència per a les germanes del seu orde, ho era també per a la població reclusa i, fins i tot, malgrat no pertànyer al cos de funcionaris de presons, també representava una autoritat per a totes les persones que  convivien en el si de l’establiment, per la seva qualitat de personal religiós. Tal com he dit anteriorment, a la Presó de Dones de Barcelona, com a la resta de les presons provincials, actuava també un òrgan de poder col·legiat, la Junta de Disciplina, que a partir de l’any 1948 va rebre el nom de Junta de Règim i Administració. En ella exercien com a vocals, presidits pel Director, el capellà, el mestre, el metge i la superiora de la comunitat de religioses, els òrgans de poder unipersonal que dirigien i organitzaven la vida  a l’establiment.

D’altra banda, voldria assenyalar que la lectura de les actes, concretament, i de les fonts penitenciàries en general, posa de manifest que el temps es va aturar de cop el 1939 perquè malgrat el transcurs dels anys i de la història els valors del règim franquista es van eternitzar, van esdevenir estàtics, i immòbils.

Ara bé, les protagonistes de la vida a la Presó van ser les recluses. No hem d’oblidar que tot el sistema d’organització del règim interior es va estructurar al voltant de les dones preses i que sobre elles van actuar els òrgans de poder de l’establiment.

La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts, va jugar un paper de primera magnitud com a centre penitenciari femení de la ciutat a la postguerra. I com a tal, va tenir gran importància durant el primer franquisme, període històric en què aquesta institució va comptar amb el major nombre de dones ingressades i empresonades.

  • El nombre de recluses que varen ingressar a la Presó de Dones de Barcelona al llarg de 1939-1959 va superar la xifra mínima de 21.000 dones, que correspon a la suma de les altes enregistrades a les fonts penitenciàries (21.568). I el bienni 1939-1941, tot just acabada la guerra, fou el moment en què hi va haver més dones.
  • Entre el 31 de gener i el 8 d’octubre de 1939 hi van passar 3256 recluses, que tenien entre 12 i 77 anys d’edat. I a la Presó fou majoritari el grup de dones que tenia entre 18 i 45 anys d’edat, un col·lectiu de dones adultes en edat fèrtil, mares de família o no, que varen haver de renunciar a la plenitud de la vida i a la llibertat en plena maduresa.
  • El col·lectiu femení ingressat a la presó majoritàriament va estar integrat per mestresses de casa, dones que van estar privades d’autonomia i d’iniciativa, sotmeses com estaven majoritàriament als designis d’un sistema que únicament promocionava el sexe masculí, en el qual situava el patrimoni de les capacitats intel·lectuals i productives de la societat. La dona quedava postergada i relegada a les funcions “pròpies del seu sexe” per utilitzar una expressió característica del franquisme. Malgrat el discurs del poder, algunes dones van formar part de la població activa i varen ser integrants del col·lectiu dels treballadors, desenvolupant la seva tasca productiva dins dels diversos sectors econòmics. Aquelles dones que el franquisme relegava a la condició d’objectes mancats d’autonomia, que calia sotmetre sempre a la tutela masculina, eren, per tant, dones treballadores, incorporades al món laboral.

Penso que queda clar que la Presó de Dones de les Corts es va convertir en la institució repressiva més important de Catalunya per a les dones i va tenir un paper molt rellevant en la postguerra, en albergar preses polítiques i preses comunes, condemnades i obligades a complir les seves condemnes per haver estat acusades de cometre una gran varietat de delictes. En aquest sentit voldria precisar quin fou el perfil de dona que va ingressar a l’establiment penitenciari, tenint present que coneixem el tipus de delicte pel que fou empresonada el 55% de la població reclusa, mentre que en el 45% no ha estat especificat.

  • Les dones que varen ser acusades d’haver comès un delicte de caire polític, quasi sempre vinculat a la guerra civil, varen ser majoritàries dins del col·lectiu de preses de les que es coneix el delicte que varen cometre, el 57%. D’aquestes, un 94% fou acusada d’auxili a la rebel·lió, rebel·lió militar, adhesió, excitació a la rebel·lió, per aquells que foren protagonistes de la rebel·lió. Un 4% foren acusades per activitats d’oposició i el 2% de lluita armada. Eren dones que probablement foren empresonades sense ser les verdaderes protagonistes del delicte que se les imputava. Freqüentment varen ser acusades pel fet de tenir un familiar, pare, germà, marit, amb un passat inacceptable pels militars colpistes. El règim franquista va sancionar i va reprimir aquesta tipologia delictiva amb la imposició de les penes més dures i que varen comportar major període de condemna i de reclusió, fins i tot aplicant la pena de mort. És clarament significatiu el fet que, de les 41 penes de mort que he pogut comptabilitzar, 39 foren dictades per a sancionar delictes de tipus polític, mentre que les altres 2 servissin per a penalitzar delictes contra la vida i contra les persones. L’auxili a la rebel·lió, la rebel·lió militar, i altres accepcions utilitzades pel franquisme per a catalogar les conductes d’aquelles dones que defensaren la legalitat republicana, foren les actituds mereixedores de la pena màxima, imposada per un sistema que s’erigí en salvaguarda de valors basats en l’amor, en la família i en la vida, com a donació divina, en totes les seves manifestacions. En comparar la resta de penes imposades, observem una situació similar. Les de més contundència pel que fa a la durada de la privació de llibertat són les aplicades als delictes polítics. Així s’esdevé amb la reclusió perpètua i amb les penes de 30 i 20 anys de reclusió. Com ja he dit anteriorment, durant el franquisme les dones varen patir una doble repressió. Queda clar que en el cas de les preses polítiques la repressió es va produir per la seva pròpia militància o identitat política. Però cal també assenyalar que la dictadura les va fer culpables i responsables de les actuacions subversives dels homes i de no mantenir l’ordre moral, contretament sobre els barons, de les seves famílies. Ser mare, germana o filla de republicà, “de rojo” es va convertir en un delicte que havia de ser castigat durament.

Però si bé va ser un període en què les preses polítiques van tenir una presència numèrica com a col·lectiu empresonat, no podem oblidar la importància que varen tenir les preses socials.

  • Va haver un 43% de dones de les quals es coneix el delicte pel què foren ingressades que varen ser acusades per haver comès delictes contra la propietat (24%), contra la vida i les persones (10%), contra la família (3%), contra la moral (2%), econòmics (2%), antisocials (2%).

Resulta curiós, i fins i tot sospitós, que es conegui el delicte del 55% de les dones ingressades i que no consti o no s’especifiqui el que varen cometre el 45% de les preses. En aquest sentit, cal també tenir present que la prostitució -com a causa d’ingrés al presidi, ocultada i negada pel règim franquista- va ser una realitat que va portar moltes dones a ingressar a la presó. L’any 1941 la dictadura franquista va organitzar el Patronat de Protecció a la Dona en el si del Ministeri de Justícia amb la finalitat d’aconseguir “la dignificación moral de la mujer, especialmente de las jóvenes, para impedir su explotación, apartarlas del vicio y educarlas con arreglo a las enseñanzas de la Religión dones-6Católica». És significatiu que en el decret esmentat no es trobi cap referència a la prostitució, l’existència i la pràctica de la qual era innegable i constituïa un mitjà de subsistència i l’única sortida que varen trobar moltes dones de les classes més desafavorides que ingressaren a la presó. Una prova que la prostitució era una realitat i que constituïa una preocupació per al règim fou la promulgació del Decret sobre abolició de centres de tolerància i altres mesures relatives a la prostitució signat per Franco el 3 de març del 1956. Malgrat que la prostitució, com a delicte i com a ofici o professió, hagi estat escassament enregistrada a les fonts penitenciàries, és evident que per molt que el règim volgués amagar-la sota denominacions asèptiques del tipus “ilícito comercio” o “tráfico ilícito” no solament no havia desaparegut, sinó que podem aventurar-nos a argumentar que era una de les raons més nombroses per les quals la majoria de les preses comunes recloses a la Presó de Dones de Barcelona havia estat privada de llibertat entre 1939 i 1959. Queda clar que el règim franquista negava l’existència de la prostitució, a desgrat de que es tractava d’una  pràctica per la qual aquestes dones ingressades varen ser sancionades. Es tractava d’una prostitució encoberta, però real, que afectava especialment dones que vivien en barris del nucli antic de la ciutat de Barcelona, al Paral·lel, el Poble-sec, entre altres, i que quan acabaven l’estada a la presó eren “alliberades” amb una condició. Efectivament, tot sovint se’ls concedia la llibertat per a ser ingressades. Acompanyades per la força pública, eren lliurades a la “policía armada” perquè les conduís al “sifilicomi”, un establiment situat a la ciutat de Barcelona on ingressaven les dones prostitutes que patien la sífilis i que requerien atenció mèdica i del qual tenim constància perquè sistemàticament és citat als expedients penitenciaris d’aquestes recluses. La pràctica de la prostitució, vinculada a la situació de regressió econòmica, a l’igual que s’esdevenia amb els furts i robatoris, va reflectir clarament la situació social de la postguerra espanyola. La misèria, les penúries econòmiques, la impossibilitat de sobreviure en una societat en crisi, on la fam era una autèntica realitat per a un percentatge molt elevat de la població, van ser les bases que permeteren la proliferació de comportaments delictius entre els sectors més desafavorits. I moltes dones varen ser víctimes de la situació socioeconòmica i la recerca d’una via de supervivència les va abocar a delinquir. I de la delinqüència a la presó hi havia un camí molt curt. Si, tal com he dit abans, les preses polítiques varen patir una doble repressió com a “rojas” i com a dones, en el cas de les preses comunes la doble repressió va comportar l’exclusió social en esdevenir col·lectiu de risc. La fam i la pobresa, la misèria i la repressió van abocar moltes “infelices y desdichadas” a “caer en el arroyo” en una dictadura paternalista i sexista que  no va tenir cap mirament en utilitzar-les com a “sedante de la concupiscencia”.

Tot plegat posa de manifest que la Presó de Dones de les Corts fou un reflex clar de la societat, de la situació social que es vivia a la Barcelona de la postguerra. Dins dels seus murs varen conviure col·lectius de dones que varen posar de manifest les contradiccions i les penúries econòmiques del què estava significant la dictadura per a grans sectors socials desfavorits, dels que les dones preses eren una mostra representativa.

Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari.  És autora de  La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició  (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s