La Pau torna al Poblenou

La Sala Beckett recuperarà l’antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia. La filla un dels seus darrers presidents en explica que va significar pel barri

0669-Pau-i-Justícia-1910Ja tenim la Beckett a punt. Ben aviat el Poblenou recuperarà un espai que no havia d’haver perdut mai, que durant molts anys va ser un viver d’experiències d’autogestió de la classe treballadora del barri, però que, finalment, una coneguda entitat bancària va embargar implacablement   . Eren els anys 80 i cap administració va voler assumir el deute, en aquells moments irrisori, que l’entitat  va haver de contraure durant els anys 60 per fer unes necessàries obres de rehabilitació,  i les mobilitzacions del barri per salvar l’entitat  no van obtenir resposta. A la fi, la titularitat pública de la Cooperativa Pau i Justícia s’ha assolit a un preu molt més elevat. Paradoxes d’una erràtica gestió cultural.

“La Pau”, com l’anomenaven al barri, va ser durant molts anys (més de 90) la seu d’una “realitat utòpica” . Va esdevenir una realitat gràcies a les  persones que , de la necessitat, de la lluita per un món millor, més solidari i més just, van saber organitzar-se i construir les seves “Icàries de classe”.
Els meu primers records d’infància estan vinculats a la Pau i Justícia. Les celebracions familiars, quan anava a veure l’avi Calderón a la gran sala del bar, presidida per un taulell de marbre i un immens mirall al fons, on una boira de cigarretes de més de dos centenars d’homes feia molt difícil localitzar-lo a primera vista, entre un munt de taules on, diàriament, es trobaven per jugar al domino, els escacs, les cartes, el billar, petar la xerrada o conspirar des de la lluita clandestina. Per suposat, també anàvem a comprar, perquè La Pau i Justícia era el “nostre” mercat i el vivíem com a tal. Aquest compromís es detectava de seguida: recordo un dia quan l’avi de la meva amiga Olga Pané  la renyava  perquè s’havia oblidat de comprar l’oli i ella pretenia anar a una botiga més propera.
Ser soci de la Cooperativa era una actitud i tot una declaració d’intencions. El sentit de pertinença a l’entitat es transmetia de pares a fills i, fins i tot, als nets. El regal més emotiu que els meus avis van fer fer a les seves filles i al seu fill quan es van cassar va ser els carnets de soci de la Cooperativa Pau i Justícia.
081015cooperativa-13-5617987fLa implicació de la meva família  va ser constant durant varies generacions. El meu pare, Juan José Vallejo , va agafar el llegat del seu sogre i , a principis dels anys setanta, quan va ser escollit President de l’entitat va endegar un projecte de recuperació de l’ideari social i transformador inherent al moviment cooperatiu. Va participar activament en la Coordinadora de Cooperatives de Catalunya i en la constitució de la Coordinadora d’Entitats del Poblenou. La dinamització social i cultural va anar creixent progressivament, així el grup teatral “Roba Estesa” actuava setmanalment en el teatre davant de més de 300 persones representant obres clàssiques del teatre castellà i català. La secció de cultura acollia un grup de ballet, la coral, el grup excursionista, el d’escacs, gestionava la biblioteca, la revista , va impulsar l’ideari de renovació pedagògica de l’escola. Es celebraven festes populars (revetlles, carnestoltes, festa major…) . Les conferències i les  reunions del grups polítics i dels representants del moviment obrer clandestí eren constants. Aquesta entitat va aixoplugar a tots aquells que defensaven les llibertats democràtiques.

El meu pare, Juan Jose Vallejo va morir el gener de 1978 , pocs mesos després de deixar la presidència de la Cooperativa. L’acte de comiat va tenir lloc a la sala d’actes (teatre) , el taüt cobert per la banderes del cooperativisme i la del PSUC, acompanyat dels familiars, amics i tot el barri.

Isabel Vallejo Calderón
Anuncis

La Presó de Les Corts, un instrument repressiu d’adoctrinament ideològic i moral durant el franquisme. (IV)

El destí de la Presó i la necessitat de recuperar-la per a la memòria col·lectiva

dones-10Finalment, cal que em refereixi al destí final de la Presó. El 9 de setembre del 1939 Franco havia promulgat el decret sobre prohibició de requisició, confiscació i ocupació de finques rústiques i edificis i locals urbans que va afectar la gestió de la Presó de Dones. A les actes de la reunió de la Junta de Disciplina del 20 de setembre es recollia que en virtut del decret d’incautació de propietats era probable que la presó es traslladés a un altre edifici, ja que els seus propietaris reclamaven insistentment la seva propietat. Però malgrat la promulgació d’aquest decret que amenaçava la continuïtat de la presó a l’edifici, les preses hi varen romandre més de quinze anys, de tal manera que l’edifici propietat de les Dominiques de la Presentació va patir una doble confiscació, durant la República i durant el franquisme. Les recluses hi varen restar, això sí en una situació de provisionalitat, fins al 31 d’octubre del 1955, data en que foren traslladades a la presó Model.

Així, les preses varen ser acollides a la presó Model de la ciutat i instal·lades en un departament específic per a dones, on varen romandre en situació d’aïllament, amb la dones-12finalitat d’impedir qualsevol contacte amb els homes reclusos. Sembla que el trasllat es va concebre com a una mesura de caràcter provisional i que, per tant, no varen fer-se grans reformes ni grans esforços per a l’adequació d’un espai per a les dones que haurien de viure a la Model.

A les actes de la Junta de Règim de la Presó de dones, corresponents a la sessió extraordinària tinguda el dia 31 d’octubre del 1955 es féu constar el trasllat de la població reclusa,  262 recluses i 28 infants, que havien hagut de viure a un edifici  que no reunia condicions per albergar a tantes dones. Hom podria pensar que la Junta de Régimen y Administración de la Presó Model dedicaria alguna de les seves reunions a parlar d’un esdeveniment tant important com havia de ser l’arribada de recluses i infants a la seva nova ubicació. Com a mínim caldria prendre decisions a l’hora d’inserir-les en un presidi d’homes que no estava ni preparat, ni concebut per a compartir els seus espais amb dones i infants. Les actes de la Junta de Régimen y Administración de la Presó Model, presidides pel que fou director de l’establiment en aquell període, Don Francisco Esperón García de Paso, varen silenciar la imminència del trasllat i l’arribada de les preses. La lectura de les actes del període ignora absolutament el fet fins el dia 20 de novembre de 1955 quan, per primera vegada i de forma sobtada, les actes esmenten els noms de dues recluses en fer al·lusió a l’aprovació dels seus expedients de proposta de llibertat condicional. Una forma de procedir molt significativa que encaixa perfectament amb el tarannà i l’esperit de la dictadura. Les preses van romandre a la Model fins als inicis dels anys 60, data en què foren traslladades a la presó de la Trinitat, on varen restar fins al 1983. I des d’aquest establiment varen passar a la presó de dones de Wad-Ras. L’any 1991, la Generalitat de Catalunya va inaugurar el centre penitenciari de Can Brians, que, a la seva presó femenina, acull les dones condemnades a Catalunya.

dones-11La finca va retornar a les monges, que l’any 1963 la inscriviren al Registre de la Propietat sota la titularitat de la Congregació de Germanes de la Caritat de la Presentació de la Santíssima Verge. Aquesta congregació decidí enderrocar l’edifici per tal de procedir a la construcció d’una nova escola, de la qual es va arribar a posar la primera pedra en una cerimònia religiosa presidida pel bisbe Gregorio Modrego Casaus. El centre escolar no es va arribar a construir mai, a causa de la manca d’enteniment entre les dominiques i el bisbat de Barcelona i, a més, perquè la parcel·la que quedava estava molt deteriorada i no era suficientment gran. Però, sense respectar els pactes de la primera venda, el solar va anar a parar a mans dels interessos especulatius i una agència immobiliària va vendre la finca a la companyia comercial El Corte Inglés, que des de l’any 1974 compta amb uns grans magatzems en el que havia estat can Duran i la Presó de Dones de les Corts de Barcelona.

Un edifici que havia jugat un paper de primer ordre en la història de la nostra ciutat, com a centre penitenciari,  que cal recuperar per a la memòria col·lectiva, encara que avui només una placa a una de les façanes de l’edifici que alberga El Corte Inglés recordi la Presó de les Corts. No podem oblidar que malgrat les empremtes de la vida en reclusió, algunes dones varen sobreviure a la repressió i a les penalitats sofertes, no es van deixar doblegar mai, no van perdre la seva dignitat i varen seguir essent fidels a la seva identitat i a les seves idees.

 

Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari.  És autora de  La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició  (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).

La Presó de Les Corts, un instrument repressiu d’adoctrinament ideològic i moral durant el franquisme. (III)

 

La presó com a instrument d’adoctrinament

dones-7Per altra banda, la Presó de Dones fou un instrument d’adoctrinament usat per la dictadura franquista a la seva croada particular iniciada amb el cop d’estat de juliol de 1936.

A la Presó de Dones hi tenien lloc un conjunt de commemoracions, imbuïdes de contingut religiós, que servien per a adoctrinar la població reclusa resident a l’establiment. Si bé la Mercè,  la patrona dels reclusos i dels funcionaris de Presons, fou una de les celebracions més importants, se’n varen commemorar altres també de gran transcendència per la connotació religiosa i politicomilitar que tenien en el si del règim franquista. A més es van posar a la pràctica un seguit de mecanismes -el més elemental fou la obligatorietat de cantar els himnes nacionals a tots els actes oficials i de formació- per recordar a les preses on eren, quin era el règim que les mantenia doblegades i quines eren les arrels i les bases ideològiques i morals del nacionalcatolicisme franquista. Disposem d’un ampli ventall d’exemples que van des de la celebració d’un festival amb motiu de la  “festividad de la Medalla de la Virgen Milagrosa y de la confirmación de votos de la Hermana Sor Irene Martínez”, passant per la mort del Pare José Agustín Pérez del Pulgar, jesuïta que fou Director del Patronat de Redempció de Penes pel treball, a qui es fa un funeral i es resa un “novenario del rosario”, la celebració de la “tradicional misa del Gallo con motivo de la festividad de la Nochebuena”, o la celebració de la Pasqua Militar, que també arribava a la Presó any rere any, de la que es feia ressò la  premsa local publicant que “en la Cárcel de mujeres se repartieron juguetes a los niños de las reclusas, asistiendo el inspector de Prisiones, señor Castillón, el jefe de la Cárcel, don Herminio García Ocaña y la superiora de las Hermanas de la Caridad sor Felipa García Martín”, per citar un exemple de l’any 1940;  sense oblidar “los Ejercicios” amb motiu de la Quaresma, les cerimònies religioses que, al llarg del mes de maig, se celebraven “en honor de  la Virgen María, con asistencia diaria de reclusas” o el primer i el 15 de Juliol, la festivitat del dia de la “Virgen del Carmen”, patrona de la marina espanyola, la festivitat de “la Virgen del Pilar y Fiesta de la Hispanidad”, la “festividad de la Inmaculada” entre d’altres. Commemoracions i celebracions imbuïdes de contingut religiós, que servien per a adoctrinar la població reclusa resident a l’establiment.

Efectivament, el règim franquista va atorgar a la Presó de Dones gran importància com a instrument d’adoctrinament de les dones que allà hi vivien:

  • La ideologia del règim era present en tots els esdeveniments de la vida quotidiana.
  • Qualsevol motiu era aprofitat per a celebrar festivals que servien per a fer pedagogia activa. Així el règim inculcava els valors de l’ortodòxia catòlica entre les dones preses. Calia evangelitzar i convertir les recluses a la causa oficial.
  • Els valors propis de la dictadura franquista varen presidir totes les formes de relació a l’interior de la presó i varen ser la guia i el punt de referència per a tots els que hi varen conviure.
  • Les preses varen viure sotmeses a una pressió ideològica que cercava la seva anul·lació com a dones i varen ser víctimes d’un adoctrinament que va tenir un component clarament sexista, en concordança amb la ideologia franquista i amb la seva particular visió de la moral i de la vida.
  • Les recluses havien de sobreviure en un sistema que tractava de redimir-les i aplicava una visió molt subjectiva i contaminada del que es consideraven els valors que tota persona ha de tenir. No és estrany, doncs, que sovint la mare superiora es queixés de la ineptitud de les recluses i de la seva gran manca de voluntat per a fer la seva feina. Quan alguna dona no es volia deixar doblegar i volia defensar i mantenir les seves idees, els seus valors i la seva individualitat i lluitar contra la uniformització que perseguia el règim, inculcant pautes de comportament i formes d’actuar comunes per a tota una col·lectivitat, li podia costar molt car. Maria Salvo recorda que a la Presó de Dones “imperava un règim de quarter, amb formacions, Cara al Sol, crits rituals de “Viva Franco”, “Arriba España”, misses obligatòries, una pressió psicològica molt forta, s’infligien càstigs per qualsevol motiu, com parlar en català durant les comunicacions […]». I és que a la fi de novembre del 1939 es va rebre a la Presó de Dones una circular que es referia als principis més fonamentals de la Disciplina a les presons “poniendo, en primer lugar, la obligación, por parte de la población reclusa, de cantar en forma colectiva diariamente los Himnos Nacionales saludando al mismo tiempo brazo en alto mientras se ejecutan y estableciendo sanciones para las reclusas que dejen de cumplir esta primordial obligación y para las funcionarias que por negligencia permitan su incumplimiento”. Sense oblidar l’obligatorietat dels càntics eucarístics i religiosos durant la Missa.

dones-8Si bé a les fonts penitenciàries s’insistia en què l’estat de la disciplina era perfecte i a deixar constància del fet que es complien religiosament totes les disposicions dictades per la superioritat, també se situen episodis que mostren que no tot era sota el control dels organismes de govern de l’establiment. Perquè sovint es varen produir situacions de crítica i rebel·lia i incidents susceptibles de ser sancionats, com les crítiques a la religió i al sistema, la desobediència a les normes, o els provocats per la utilització d’un lèxic considerat impropi pels òrgans de poder. El règim jugava a aplicar un sistema de premis, reconeixement de mèrits i indults, al costat d’un altre de càstigs, sancions i privacions, que se sumaven a la condició inherent de preses de les dones ingressades. I els càstigs podien implicar des de la incorporació d’una nota desfavorable a l’expedient de la reclusa, la reclusió en cel·la de càstig i fins i tot canviar de presidi o perdre els beneficis de la redempció de penes pel treball. Afortunadament, les recluses es varen poder beneficiar de la “magnanimitat” del règim franquista, que va fer coincidir  la disminució de les sancions amb determinades celebracions religioses. En algunes ocasions, dates concretes i solemnes es varen aixecar o disminuir les sancions i els càstigs: el 18 de juliol, el dia de la  Mercè, el dijous i divendres sants, Nadal, o la  concessió de l’indult amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional.

És important assenyalar que les recluses varen romandre a l’establiment en unes condicions de vida infrahumanes, amenaçades per la propagació de malalties infeccioses contagioses, entre les que es trobaven el tifus, la tuberculosi o la sífilis, malaltia de transmissió sexual que en comunitats que, com la de la Presó de Dones, vivien en condicions higièniques precàries, es podia transmetre per contacte no sexual. Malgrat la visió idíl·lica de l’estat higiènic-sanitari de les dones empresonades i de l’establiment que presenten les fonts penitenciàries, les condicions de vida de les preses varen ser molt dures. La manca de condicions sanitàries i higièniques va ser una realitat: sarna, polls, xinxes, la manca de neteja, van ser companyes d’unes dones que van patir un deteriorament del seu estat. Si bé d’una banda, les fonts penitenciàries permeten resseguir el rastre de la malaltia, de l’existència de la fertilitat, de la fecunditat, de la maternitat i de la població infantil, d’altra banda les mateixes fonts no aporten informació respecte de la mortalitat de les recluses, en el marc de la dinàmica demogràfica de l’establiment. De ben segur que entre 1939 i 1955, un llarg període, alguna reclusa va morir a la presó. En canvi, la mort, un acte tan humà —inserit en el que es denomina llei natural o llei de vida— va ser ignorada per aquells que s’encarregaven de la gestió, l’organització i el control de l’establiment.

Un altre aspecte a destacar és la presència d’infants a la presó. El mes de juny del 1939 n’hi havia 44 infants, mentre que el 31 d’octubre del 1955 foren 28 els que acompanyaren les recluses mares en el moment en què les recluses foren traslladades a la presó Model.  Recluses i mares foren moltes dones a les quals el règim franquista usurpà el legítim dret a la maternitat, en el sentit més ampli.  Els fills de les recluses que, superada l’edat permesa per la normativa vigent –fins als 4 o 3 anys d’edat-, havien de viure extramurs separats de les seves mares podien visitar-les en ocasió de certes celebracions, festivitats i commemoracions. Les recluses i mares únicament disposaven de poques hores per a exercir de mares, concedides per un règim que s’assentava en la família i que féu de la maternitat sublimació absoluta i que fou capaç de deixar a mans de les monges i de la dones-9Secció Femenina nombrosos infants, que varen haver de sobreviure privats de l’amor, l’educació i l’atenció de les seves mares. Òbviament, l’espai interior del recinte penitenciari fou un reflex vívid de la ideologia del règim, que es respirava en tots els aspectes de la vida quotidiana. Una ideologia que era precís preservar i de la que emanaven uns principis que calia inculcar per la força a totes les dones que varen haver de viure en captivitat. Els valors, la moral, les consignes del règim presidiren la totalitat dels actes a l’interior de la presó i impregnaren absolutament l’ambient al que es va sotmetre al col·lectiu de dones que va passar per l’establiment. I als diferents actes de la vida quotidiana les autoritats del règim representades a l’establiment aconseguiren aglutinar, resumir i sintetitzar tots els ingredients bàsics de la moral franquista: religió, moral catòlica, amor a la pàtria i vida ludicocultural, moralitzant i sana. Ja a la primera reunió de la Junta de Disciplina, el 10 de maig del 1939, els seus integrants, després de manifestar “la adhesión de todos los reunidos al Generalísimo Franco y a su Gobierno”  van expressar la seva satisfacció per la victòria feixista, van enaltir el dictador i el seu exèrcit i van al·ludir a la “Cruzada” fent una contundent declaració de principis: “esta reunión abre un nuevo periodo en la marcha administrativa de la Prisión y que es la consecuencia del término feliz de la guerra, en virtud de la cual esta hermosa Ciudad, como tantes otras, han quedado liberadas para España gracias a la sabia dirección con que el invicto Caudillo de España, Generalísimo Franco, ha conducido al Glorioso Ejército Salvador, por lo que él se felicita proponiendo que conste en acta la adhesión de todos los reunides al Generalísimo Franco y a su Gobierno”. Quedava clar que d’aquesta “Croada” no van resultar indemnes les dones preses, que dins del presidi foren sotmeses a les formes de vida que des del poder se’ls va imposar.

Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari.  És autora de  La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició  (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).

La Presó de Les Corts, un instrument repressiu d’adoctrinament ideològic i moral durant el franquisme (II)

Les dones sota el franquisme, doblement reprimides

dones_4Acabada la guerra, i durant bona part de la dictadura franquista, les presons, d’homes i de dones, van esdevenir instruments que el franquisme va utilitzar per a reprimir i castigar els qui havien defensat les llibertats democràtiques. I la situació a l’interior dels massificats recintes penitenciaris, on es varen amuntegar nombrosos homes i dones empresonats, sotmesos a un tractament d’extrema duresa i a un funcionament, un règim interior i una disciplina absolutament militaritzats, fou terrorífica. Espanya es va convertir en un immens camp de concentració i en un immens presidi.  Afortunadament, al llarg dels darrers anys s’han publicat nombrosos estudis que constaten que durant el franquisme les dones varen patir una doble repressió, la que es derivava del tipus de delicte pel que foren empresonades i l’específica de la seva condició de dona, la de gènere.

Així, l’any 1939 marca l’ inici d’una nova etapa històrica per a la ciutat de Barcelona, per a Catalunya i per a bona part de l’estat espanyol. La repressió franquista i les penúries econòmiques que vivia la població van atorgar a la presó un protagonisme inèdit, com no havia tingut mai fins aleshores. Acabada la guerra, i durant bona part de la dictadura franquista, la presó de dones es va mantenir a l’edifici de Les Corts.

A la Presó de Dones de Barcelona hi havia un òrgan col·legiat de govern, la Junta de Disciplina, que a partir de l’any 1948 es va anomenar Junta de Règim i Administració.  Aquest organisme estava integrat pel director, que el presidia, pel capellà, pel metge, pel mestre, per la superiora de la comunitat de religioses i pel subdirector. I es reunia els dies 1, 10 i 20 de cada mes en sessió ordinària i en sessió extraordinària quan calia, aixecant acta de cada sessió que signaven, un cop aprovada, tots els assistents a la reunió.

Les actes que es conserven d’aquest organisme permeten fer una aproximació a les instal·lacions de la Presó, als òrgans de poder i a tots els aspectes que varen regir la vida quotidiana de les preses.

dones-5En relació a les instal·lacions de la presó, és important assenyalar que les dones recluses no foren instal·lades en un espai dissenyat i construït per a satisfer els requisits que requeria qualsevol recinte penitenciari. La Presó de Dones de Barcelona es va ubicar, tal com he explicat anteriorment, en la finca, propietat de les Hijas de la Caridad – Dominicas de la Presentación, que havia estat la seu del “Convento del Buen Consejo”, de l’Asil, de l’Obrador de Sant Josep i del Pensionat. Això va comportar que les instal·lacions no fossin les més adients per a albergar el conjunt de dones que varen haver de viure recloses al seu interior. Durant la monarquia d’Alfons XIII, Josep Domènech i Estapà, -conegut com l’arquitecte de la Facultat de Medicina i Hospital Clínic de Barcelona, entre d’altres moltes obres- va desenvolupar el projecte de construcció d’una presó de dones, però no es va materialitzar mai. El govern de la República tampoc va escometre la construcció d’un recinte que pogués albergar dignament la població penitenciaria femenina de la ciutat de Barcelona. I un cop iniciada la sublevació franquista, les forces revolucionàries es van limitar a apropiar-se de les estratègiques instal·lacions del què havia estat el Bon Consell que varen acabar complint les funcions de presó de dones. Acabada la guerra, els franquistes varen atorgar la mateixa funció a l’edifici, novament expropiat, que no va ser retornat a les seves legítimes propietàries. El resultat fou que la construcció d’un espai femení de reclusió es va anar retardant, que si els republicans no varen portar a terme la resolució d’una qüestió que al llarg de molts anys havia preocupat les autoritats municipals, tampoc els franquistes varen resoldre la situació de provisionalitat amb la celeritat que hagués calgut.

La conseqüència fou que les preses van ser col·locades en un espai no concebut específicament per a acollir-les, que no reunia ni les dimensions ni les condicions adequades per a tal finalitat. I el que resulta evident és que l’estat de les instal·lacions no era òptim, i tampoc era el lloc idoni per allotjar a les dones mancades de llibertat.

Així, pel que fa a l’edifici, hi havia un conjunt de dependències en les que va transcórrer la vida de les recluses i dels qui exercien el poder a la presó: biblioteca, la capella, les cel·les, la cuina, el costurer, l’economat, l’escola, la infermeria, la farmàcia, les garites de vigilància, la granja, l’horta, el pavelló de direcció, el pavelló de les germanes, els tallers, entre d’altres instal·lacions com el magatzem d’objectes usats, els magatzem de roba, les dutxes, els wàters, la rentadora i l’estació depuradora d’aigua.

En relació als òrgans de poder de la presó, val la pena recordar que l’òrgan superior immediat del qui depenia el cos de funcionaris de totes les escales que integrava el Cos Especial de Presons era la  Direcció General de Presons.  Aquest funcionariat era responsable directament del règim i l’administració dels establiments penitenciaris. Ara bé, no tot el funcionariat tenia la mateixa qualificació i,  com a valor afegit,  alguns d’aquests treballadors del cos de presons tenien caràcter d’autoritat, conferida per la mateixa essència del càrrec que ocupaven. Així, tal com es pot llegir al Reglamento de los Servicios de Prisiones de l’any 1948, “los funcionarios que desempeñen cargos de Inspectores, Directores o Jefes de Prisión tienen el  caràcter de Autoridad, y el de Agente de la Autoridad los demás funcionarios, unos y otros tanto dentro de las Prisiones como fuera de ellas”. Al costat del Director, que era el representant del poder públic dins la Presó de Dones, hi havia d’altres òrgans de poder unipersonals com els de capellà, mestre i metge, que conjuntament amb la Direcció desenvoluparen funcions i assumiren responsabilitats exhaustivament explicitades per la normativa legal vigent. Als establiments penitenciaris que, com la Presó de Dones de Barcelona, hi havia establerta una comunitat de religioses, la Mare Superiora, màxima autoritat i punt de referència per a les germanes del seu orde, ho era també per a la població reclusa i, fins i tot, malgrat no pertànyer al cos de funcionaris de presons, també representava una autoritat per a totes les persones que  convivien en el si de l’establiment, per la seva qualitat de personal religiós. Tal com he dit anteriorment, a la Presó de Dones de Barcelona, com a la resta de les presons provincials, actuava també un òrgan de poder col·legiat, la Junta de Disciplina, que a partir de l’any 1948 va rebre el nom de Junta de Règim i Administració. En ella exercien com a vocals, presidits pel Director, el capellà, el mestre, el metge i la superiora de la comunitat de religioses, els òrgans de poder unipersonal que dirigien i organitzaven la vida  a l’establiment.

D’altra banda, voldria assenyalar que la lectura de les actes, concretament, i de les fonts penitenciàries en general, posa de manifest que el temps es va aturar de cop el 1939 perquè malgrat el transcurs dels anys i de la història els valors del règim franquista es van eternitzar, van esdevenir estàtics, i immòbils.

Ara bé, les protagonistes de la vida a la Presó van ser les recluses. No hem d’oblidar que tot el sistema d’organització del règim interior es va estructurar al voltant de les dones preses i que sobre elles van actuar els òrgans de poder de l’establiment.

La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts, va jugar un paper de primera magnitud com a centre penitenciari femení de la ciutat a la postguerra. I com a tal, va tenir gran importància durant el primer franquisme, període històric en què aquesta institució va comptar amb el major nombre de dones ingressades i empresonades.

  • El nombre de recluses que varen ingressar a la Presó de Dones de Barcelona al llarg de 1939-1959 va superar la xifra mínima de 21.000 dones, que correspon a la suma de les altes enregistrades a les fonts penitenciàries (21.568). I el bienni 1939-1941, tot just acabada la guerra, fou el moment en què hi va haver més dones.
  • Entre el 31 de gener i el 8 d’octubre de 1939 hi van passar 3256 recluses, que tenien entre 12 i 77 anys d’edat. I a la Presó fou majoritari el grup de dones que tenia entre 18 i 45 anys d’edat, un col·lectiu de dones adultes en edat fèrtil, mares de família o no, que varen haver de renunciar a la plenitud de la vida i a la llibertat en plena maduresa.
  • El col·lectiu femení ingressat a la presó majoritàriament va estar integrat per mestresses de casa, dones que van estar privades d’autonomia i d’iniciativa, sotmeses com estaven majoritàriament als designis d’un sistema que únicament promocionava el sexe masculí, en el qual situava el patrimoni de les capacitats intel·lectuals i productives de la societat. La dona quedava postergada i relegada a les funcions “pròpies del seu sexe” per utilitzar una expressió característica del franquisme. Malgrat el discurs del poder, algunes dones van formar part de la població activa i varen ser integrants del col·lectiu dels treballadors, desenvolupant la seva tasca productiva dins dels diversos sectors econòmics. Aquelles dones que el franquisme relegava a la condició d’objectes mancats d’autonomia, que calia sotmetre sempre a la tutela masculina, eren, per tant, dones treballadores, incorporades al món laboral.

Penso que queda clar que la Presó de Dones de les Corts es va convertir en la institució repressiva més important de Catalunya per a les dones i va tenir un paper molt rellevant en la postguerra, en albergar preses polítiques i preses comunes, condemnades i obligades a complir les seves condemnes per haver estat acusades de cometre una gran varietat de delictes. En aquest sentit voldria precisar quin fou el perfil de dona que va ingressar a l’establiment penitenciari, tenint present que coneixem el tipus de delicte pel que fou empresonada el 55% de la població reclusa, mentre que en el 45% no ha estat especificat.

  • Les dones que varen ser acusades d’haver comès un delicte de caire polític, quasi sempre vinculat a la guerra civil, varen ser majoritàries dins del col·lectiu de preses de les que es coneix el delicte que varen cometre, el 57%. D’aquestes, un 94% fou acusada d’auxili a la rebel·lió, rebel·lió militar, adhesió, excitació a la rebel·lió, per aquells que foren protagonistes de la rebel·lió. Un 4% foren acusades per activitats d’oposició i el 2% de lluita armada. Eren dones que probablement foren empresonades sense ser les verdaderes protagonistes del delicte que se les imputava. Freqüentment varen ser acusades pel fet de tenir un familiar, pare, germà, marit, amb un passat inacceptable pels militars colpistes. El règim franquista va sancionar i va reprimir aquesta tipologia delictiva amb la imposició de les penes més dures i que varen comportar major període de condemna i de reclusió, fins i tot aplicant la pena de mort. És clarament significatiu el fet que, de les 41 penes de mort que he pogut comptabilitzar, 39 foren dictades per a sancionar delictes de tipus polític, mentre que les altres 2 servissin per a penalitzar delictes contra la vida i contra les persones. L’auxili a la rebel·lió, la rebel·lió militar, i altres accepcions utilitzades pel franquisme per a catalogar les conductes d’aquelles dones que defensaren la legalitat republicana, foren les actituds mereixedores de la pena màxima, imposada per un sistema que s’erigí en salvaguarda de valors basats en l’amor, en la família i en la vida, com a donació divina, en totes les seves manifestacions. En comparar la resta de penes imposades, observem una situació similar. Les de més contundència pel que fa a la durada de la privació de llibertat són les aplicades als delictes polítics. Així s’esdevé amb la reclusió perpètua i amb les penes de 30 i 20 anys de reclusió. Com ja he dit anteriorment, durant el franquisme les dones varen patir una doble repressió. Queda clar que en el cas de les preses polítiques la repressió es va produir per la seva pròpia militància o identitat política. Però cal també assenyalar que la dictadura les va fer culpables i responsables de les actuacions subversives dels homes i de no mantenir l’ordre moral, contretament sobre els barons, de les seves famílies. Ser mare, germana o filla de republicà, “de rojo” es va convertir en un delicte que havia de ser castigat durament.

Però si bé va ser un període en què les preses polítiques van tenir una presència numèrica com a col·lectiu empresonat, no podem oblidar la importància que varen tenir les preses socials.

  • Va haver un 43% de dones de les quals es coneix el delicte pel què foren ingressades que varen ser acusades per haver comès delictes contra la propietat (24%), contra la vida i les persones (10%), contra la família (3%), contra la moral (2%), econòmics (2%), antisocials (2%).

Resulta curiós, i fins i tot sospitós, que es conegui el delicte del 55% de les dones ingressades i que no consti o no s’especifiqui el que varen cometre el 45% de les preses. En aquest sentit, cal també tenir present que la prostitució -com a causa d’ingrés al presidi, ocultada i negada pel règim franquista- va ser una realitat que va portar moltes dones a ingressar a la presó. L’any 1941 la dictadura franquista va organitzar el Patronat de Protecció a la Dona en el si del Ministeri de Justícia amb la finalitat d’aconseguir “la dignificación moral de la mujer, especialmente de las jóvenes, para impedir su explotación, apartarlas del vicio y educarlas con arreglo a las enseñanzas de la Religión dones-6Católica». És significatiu que en el decret esmentat no es trobi cap referència a la prostitució, l’existència i la pràctica de la qual era innegable i constituïa un mitjà de subsistència i l’única sortida que varen trobar moltes dones de les classes més desafavorides que ingressaren a la presó. Una prova que la prostitució era una realitat i que constituïa una preocupació per al règim fou la promulgació del Decret sobre abolició de centres de tolerància i altres mesures relatives a la prostitució signat per Franco el 3 de març del 1956. Malgrat que la prostitució, com a delicte i com a ofici o professió, hagi estat escassament enregistrada a les fonts penitenciàries, és evident que per molt que el règim volgués amagar-la sota denominacions asèptiques del tipus “ilícito comercio” o “tráfico ilícito” no solament no havia desaparegut, sinó que podem aventurar-nos a argumentar que era una de les raons més nombroses per les quals la majoria de les preses comunes recloses a la Presó de Dones de Barcelona havia estat privada de llibertat entre 1939 i 1959. Queda clar que el règim franquista negava l’existència de la prostitució, a desgrat de que es tractava d’una  pràctica per la qual aquestes dones ingressades varen ser sancionades. Es tractava d’una prostitució encoberta, però real, que afectava especialment dones que vivien en barris del nucli antic de la ciutat de Barcelona, al Paral·lel, el Poble-sec, entre altres, i que quan acabaven l’estada a la presó eren “alliberades” amb una condició. Efectivament, tot sovint se’ls concedia la llibertat per a ser ingressades. Acompanyades per la força pública, eren lliurades a la “policía armada” perquè les conduís al “sifilicomi”, un establiment situat a la ciutat de Barcelona on ingressaven les dones prostitutes que patien la sífilis i que requerien atenció mèdica i del qual tenim constància perquè sistemàticament és citat als expedients penitenciaris d’aquestes recluses. La pràctica de la prostitució, vinculada a la situació de regressió econòmica, a l’igual que s’esdevenia amb els furts i robatoris, va reflectir clarament la situació social de la postguerra espanyola. La misèria, les penúries econòmiques, la impossibilitat de sobreviure en una societat en crisi, on la fam era una autèntica realitat per a un percentatge molt elevat de la població, van ser les bases que permeteren la proliferació de comportaments delictius entre els sectors més desafavorits. I moltes dones varen ser víctimes de la situació socioeconòmica i la recerca d’una via de supervivència les va abocar a delinquir. I de la delinqüència a la presó hi havia un camí molt curt. Si, tal com he dit abans, les preses polítiques varen patir una doble repressió com a “rojas” i com a dones, en el cas de les preses comunes la doble repressió va comportar l’exclusió social en esdevenir col·lectiu de risc. La fam i la pobresa, la misèria i la repressió van abocar moltes “infelices y desdichadas” a “caer en el arroyo” en una dictadura paternalista i sexista que  no va tenir cap mirament en utilitzar-les com a “sedante de la concupiscencia”.

Tot plegat posa de manifest que la Presó de Dones de les Corts fou un reflex clar de la societat, de la situació social que es vivia a la Barcelona de la postguerra. Dins dels seus murs varen conviure col·lectius de dones que varen posar de manifest les contradiccions i les penúries econòmiques del què estava significant la dictadura per a grans sectors socials desfavorits, dels que les dones preses eren una mostra representativa.

Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari.  És autora de  La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició  (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).

La Presó de Les Corts, un instrument repressiu d’adoctrinament ideològic i moral durant el franquisme (I)

De Can Duran a Presó de Dones

Avui només una placa a una de les façanes laterals de l’edifici que alberga El Corte Inglés Diagonal recorda la Presó de les Corts. Un senyal que passa absolutament desapercebut  als milers de persones que cada dia es mouen  per aquesta zona de la ciutat, desconeixedores de l’existència de La Presó de Dones,  el presidi femení més important de la ciutat en una etapa especialment rellevant de la història de Barcelona i de Catalunya.

L’edifici de la Presó de Dones de Les Corts era al mas conegut com a can Duran o Feló, un immoble que tenia els seus orígens al segle XIII i que va anar experimentant  transformacions en el seu aspecte fins que l’any 1743 la família Duran va iniciar la construcció d’un gran casal. La família Duran només passava algunes temporades al mas i la casa i les terres estaven sota la cura de masovers, entre els quals destacà un, l’anomenat Rafeló o Feló, nom pel qual era coneguda també la propietat dels Duran. El període d’esplendor del mas va durar fins a la segona meitat del segle XIX, moment en què es produí la mort de l’últim membre de la família Duran. Al voltant de l’any 1870 els hereus van vendre la finca, que va patir diversos canvis de propietat fins que el 10 de febrer del 1890, Josep Morgades, bisbe de Vic, i Antoni Estalella van vendre l’heretat a quatre compradores. Les quatre persones que van adquirir la finca eren germanes de les religioses dominiques franceses de l’orde de la Presentació,  congregació dedicada a l’ensenyament. Però aquesta transacció es va realitzar amb una sèrie de pactes. La primera condició fou que les compradores i els seus drethavents haurien de destinar part de la finca a asil «donde sean gratuitamente mantenidas instruidas y moralizadas jóvenes extraviadas» i la restant part a col·legi, destinat a la instrucció i a l’educació catòlica de noies orfes o desemparades i senyoretes pensionistes. Els venedors es varen reservar el dret de recdones1uperar la finca si es destinava a d’altres finalitats. Aquest asil fou denominat del Bon Consell i va acollir joves i òrfenes i tenia senyoretes en règim de pensió modesta. I aquesta fou la funció que va tenir el mas fins als anys de la Segona República.

Respecte de la propietat de la finca, sabem que tres de les religioses compradores van morir i que l’any 1922 l’única propietària que quedava va decidir vendre-la a quatre dones més, també dominiques de la Presentació, imposant-les l’obligació de donar a la propietat el destí previngut per l’escriptura de 10 de febrer de 1890. I així es va mantenir fins al juliol del 1936.

El juliol de 1936, enguany se celebrarà el 80è aniversari, l’esclat de la guerra civil també tindria repercussions en l’Asil del Bon Consell. Efectivament, el 21 de juliol l’Asil del Bon Consell va patir un assalt i les dominiques de la Presentació varen perdre les seves propietats, que foren incautades.

Aquest assalt s’emmarca en el context de l’esclat de la Guerra Civil, quan els centres de reclusió de Catalunya estaven sota la dependència directa del Govern de la República, mentre que la Generalitat, malgrat tenir competències en matèria judicial, segons l’Estatut del 1932, no exercia el control sobre les presons. En desencadenar-se la guerra, el 19 de juliol els establiments penitenciaris institucionals de Catalunya es varen buidar, al mateix temps que sorgien nous centres de reclusió, -com les presons del poble, les anomenades txeques-, creats per les organitzacions politicosocials, que van dur a terme la repressió incontrolada contra tot aquell sospitós de simpatitzar amb els protagonistes de la sublevació franquista. Davant d’aquesta situació de desordre, el Govern de la Generalitat i el seu conseller de Justícia, el militant d’Esquerra Republicana Josep Quero Molares, varen prendre tot un seguit d’iniciatives que, a la llarga, i en el decurs de la guerra, tindrien una gran significació i importància.

Pel decret del 12 d’agost de 1936 totes les presons de Catalunya passaven a dependre de la Generalitat, que assumia totes les facultats que les Lleis i Reglaments vigents atribuïen al Govern de la República en matèria de presons.

La Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya va crear  el Comitè de Presons de Catalunya, institució que tenia la doble tasca d’analitzar les deficiències dels presidis, que eren ingents, i de valorar quines eren les seves necessitats, amb l’objectiu d’arribar, d’acord amb principis humanitaris i científics, a una completa transformació del sistema penitenciari. El Comitè de Presons, format per elements tècnics i per representants de les organitzacions obreres, estava integrat per un president, delegat del conseller de Justícia, quatre vocals i un secretari tècnic.  La Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, el dia 19 d’agost del 1936 informava que aquest Comitè de Presons s’havia apoderat de la Presó Cel·lular i de la Presó de Dones de Barcelona. I sobre aquesta darrera, en concret, deia que el Comitè havia buscat un nou edifici on instal·lar les recluses que hi havia a l’edifici de la  ronda de Sant Pau, que seria enderrocat. L’enderrocament del vell edifici es produí el 21 d’agost del 1936: es trobava al carrer de la Reina Amàlia, tocant a la ronda de Sant Pau. Recordeu que si bé el maig del 1839 havia estat inaugurat oficialment com a presó municipal de correcció i presidi nacional, destinat a la reclusió d’homes, dones, adults i menors a partir dels 8 anys d’edat,  posteriorment -probablement a partir del 1904, l’any de la inauguració de la Presó Model,-  va passar a ser un establiment destinat a acollir només dones empresonades.

Dones_2Així, enderrocada la seu de l’antiga Presó de Dones, calia un nou emplaçament per a les dones preses. I el nou edifici havia de ser la casa i les instal·lacions que les dominiques de la Presentació acabaven de perdre recentment. Efectivament, la propietat fou confiscada i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicà l’ordre d’apropiació del 22 de setembre del 1936, que signava el conseller de Justícia Josep Quero i Molares, segons la qual el Comitè de Serveis Correccionals de Catalunya s’apropiava de l’edifici i instal·lació de l’antic col·legi El Bon Consell, de la barriada de les Corts, amb destinació a una institució reformadora.

El 26 de setembre del 1936 es va constituir l’anomenat Govern d’unitat popular de la Generalitat, que presidia Josep Tarradellas,  i Andreu Nin fou designat per al càrrec de conseller de Justícia i Dret. En el marc de les reformes dutes a terme per Nin i de les mesures que va prendre se situa l’ordre del 14 d’octubre del 1936, que es referia a la Presó de Dones.

L’ordre, després de fer al·lusió a l’enderrocament de la Presó Amalia i a l’apropiació de la finca el Bon Consell, explicitava que  l’establiment correccional de dones de Barcelona es traslladaria a l’edifici el Bon Consell, amb el caràcter de penitenciaria general de Dones de Catalunya.

Pdones_3oc menys de dos mesos després, Nin va decidir que el personal de serveis correccionals de Catalunya que prestés els seus serveis en els establiments de dones havia de ser de sexe femení. Aquesta mesura s’emmarcava en el si de les mesures preses per Nin en l’ordenament jurídic i en l’administració de justícia a Catalunya. A parer de Nin, s’estava vivint un procés de transformació dels antics serveis penitenciaris i la finalitat bàsica dels serveis correccionals havia de ser la readaptació del major nombre de delinqüents possible. Per a aconseguir aquesta fita era necessari fer viable la comunicació entre els que estaven encarregats de dur a terme la correcció i els reclusos. Per això calia que la direcció i l’administració dels establiments correccionals de dones recaigués en dones, per tal d’arribar a una integració entre persones del mateix sexe de les recluses que haguessin de conviure en l’establiment.

Així, Nin va nomenar Isabel Peyró i Polo directora interina de l’Establiment Correccional de Dones de Barcelona. Fins que fou destituïda, després dels fets de maig del 1937, Isabel Peyró dirigí l’establiment transformant i humanitzant la presó. Entre d’altres actuacions destacà la instal·lació de dutxes i bidets, l’organització d’una infermeria, d’un servei de guarderia per atendre els infants de les recluses i la separació de la població reclusa: les preses comunes de les preses polítiques.

Per tant, a partir d’octubre del 1936 l’antiga finca de les Dominiques de la Presentació fou utilitzada com a presó de dones, amb una capacitat normal establerta per a cent recluses, però que en alguns moments va superar amb escreix aquesta xifra, com, per exemple, el gener del 1938, que n’albergava cent setanta-quatre. Era evident que, tal com recollia La Vanguardia en un reportatge publicat el 13 de març del 1937, la revolució havia acabat amb la llòbrega presó de dones antiga habilitant a Les Corts un edifici magnífic on les instal·lacions disposaven de llum directa i “con todas las exigencias de la higiene moderna”. Però malauradament, la situació descrita per La Vanguardia es va truncar aviat.

Ma Pilar Molina Javierre va néixer a Saragossa l’any 1955. És doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari.  És autora de  La Presó de Dones de Barcelona, Les Corts (1939-1959), (Ajuntament de Barcelona, 2010). Ha col·laborat en obres col·lectives com Catalunya. Història i memòria (Barcelona, 1995), Diccionari d’ Història Universal (Barcelona, 1996), Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (Barcelona, 2000), Història del moviment obrer als Països Catalans (València, 2001) i Guerra, Franquisme i Transició  (València, 2006). Ha estat col·laboradora de “El Temps d’Història” (2002-2004).