Els ajuntaments i la memòria democràtica

Sens dubte un dels vectors del debat polític actual és la valoració de la Transició Democràtica i del “règim polític del 78”, en contraposició als vents d’innovació i regeneració política que molts sectors de la societat demanen. Però hi ha un aspecte que no admet discussió. La Transició comportà almenys un greuge: l’oblit (la manca de reconeixement públic dels combatents antifranquistes) i la impunitat (la no depuració de responsabilitats dels franquistes). Era el preu de la “consolidació de la democràcia” i de la “reconciliació”.

banner_banc_adnHan passat els anys i les administracions ens hi hem posat tard, però ens hi hem posat. I la punta de llança han estat els ajuntaments.

Des de molt abans que l’Estat aprovés la Llei de Memòria Històrica (2007) i que la Generalitat de Catalunya creés per llei el Memorial Democràtic (2007), molts ajuntaments havien impulsat, i ho han continuat fent, accions de recuperació de la memòria: canvis en el nomenclàtor i retirada de simbologia franquista de la via pública; retirada de medalles i honors als franquistes; monuments als combatents i plaques commemoratives; actes de reconeixement, reparació i desgreuge; suport a entitats memorialistes; recursos per potenciar els arxius municipals i suport a la recerca, estudis i publicacions; museïtzació d’espais de MD; dignificació i senyalització d’espais com fosses comunes o  escenaris d’esdeveniments; etc.

Però els ajuntaments no poden encarar sols aquesta feina. Cal que l’Estat Espanyol impulsi polítiques globals de recuperació (la llei de memòria històrica ha estat pràcticament congelada a la darrera legislatura) i faci els deures que els relators de la ONU van posar a l’Estat (i a la Generalitat) el 2014. I cal que la Generalitat reviscoli el Memorial Democràtic, la institució creada el 2007 però que el Govern ha mantingut sota mínims des de 2011. Especialment, cal que el MD reimpulsi la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya, creada el 2010, i composta per més de 70 espais (des de museus i centres d’interpretació a simples espais senyalitzats) de titularitat bàsicament municipal. No només es imprescindible que els municipis rebin recursos als que tenen dret per conveni, per tal de mantenir i gestionar aquests espais, sinó que la Generalitat ha de liderar la xarxa per tal d’impulsar la cooperació entre els centres, creant economies d’escala i promovent serveis compartits.

baixaPerò hi ha un aspecte en el que estem fent tard: la qüestió dels desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Mentre a la resta d’Espanya hi ha hagut una important activitat de recuperació de fosses comunes, impulsada per universitats, entitats i familiars (i malgrat la animadversió d’algunes administracions, estatal i de les CCAA), a Catalunya, tot i tenir una arquitectura institucional aparentment més favorable, l’activitat en matèria de fosses comunes ha estat escassa i insuficient. Tot i tenir una llei específica de fosses (2009) i amb un desplegament normatiu impressionant (decret  i tres protocols, 2010), les xifres d’actuacions a Catalunya són ridícules en comparació amb les espanyoles. El 2011 a Espanya s’havien obert 231 fosses amb 5.300 víctimes recuperades (de les 2.382 fosses censades que podrien contenir més de 45.000 víctimes). Amb tot, la xifra de desapareguts és més alta, la més alta del món per conflicte bèl·lic després de Cambodja. A Catalunya, on tenim un cens de més de 4.770 de casos de desapareguts i un mapa de 373 fosses geolocalitzades, només s’han realitzat 4 intervencions oficials de la Generalitat, realitzades els anys 2004 (Gurb), 2008 (Prats de Lluçanès), 2014-15 (Serra de Riés, Penedès) i 2015 (Torelló), amb un total de 4 fosses o espais intervinguts i un total de 28 individus exhumats, dels que només s’han identificat 5. A això hem de sumar altres 3 excavacions fallides i les recollides periòdiques, fortuïtes la majoria, de restes humanes als escenaris de la batalla de l’Ebre, amb desenes d’individus (dels més de 30.000 que hi van perdre la vida).

BOTAS-DE-LA-MEMORIAPerò el problema principal és la inexistència d’un banc genètic d’ADN que permeti, creuant les mostres dels familiars del cens amb les de les restes exhumades,  identificar les persones recuperades i retornar les restes a les famílies. Malgrat el mandat del Parlament (en tres mocions aprovades entre 2013 i aquest 2016), la Generalitat no ha pres mesures per a crear-lo.  El nou govern constituït el 2016, però, s’ha compromès en ferm a impulsar-lo. Mentrestant, ha hagut de ser la societat civil la que ha anat, una vegada més, per davant les administracions. Un grup de familiars, d’acord amb un laboratori de la Facultat de Medicina de la UB, van crear, el 2014, un banc d’ADN que ja compta amb més de 120 donants d’unes 80 famílies. Aquesta iniciativa ja compta amb el suport formal de 65 ens locals (58 ajuntaments, 5 consells comarcals i 2 diputacions) que han aprovat una moció al plenari. Per altra banda, alguns ajuntaments ja s’han compromès, en aquests darrers mesos d’abril i maig de 2016, a donar suport al Banc facilitant i finançant la recollida de mostres (com els ajuntaments de Navàs i La Garriga).

Els ajuntaments, com en tantes altres ocasions, estan donant exemple. I la Federació de Municipis de Catalunya també, participant activament en el Consell de Participació del Memorial Democràtic i en el Comitè de Fosses de la Generalitat, i donant suport a les entitats del sector.

Xavier Menéndez. Representant FMC al MD i al Comitè de Fosses

Àngels Berengueres. Associació Homenatge

 

Per a més informació:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s