Trump, el candidato que derrotó al “establishment” en las primarias republicanas

En junio del pasado año, Donald Trump anunció su candidatura como aspirante republicano a la presidencia de Estados Unidos de América. Muy pocos lo tomaron en serio, el favorito del “establishment” entonces era Marco Rubio, senador por Florida; también tenía posibilidades Ted Cruz, senador tejano, defensor del Tea Party en Washington. Ambos han sido derrotados por el magnate inmobiliario. Trump ha hecho saltar en añicos la lógica electoral del Partido Republicano y de la política americana.

image003Trump ha derrotado a todos sus contrincantes  dentro del partido y al propio “establishment” republicano. El excandidato a la presidencia Mitt Romney y grupos de acción política cercanos al partido han gastado millones de dólares contra Trump; incluso Romney tildó al magnate de “repugnante y desagradable” por no desmarcarse del apoyo que obtuvo por parte de David Duke (ex líder del Ku Klux Klan).

A falta de las primarias en California, Montana, Nueva Jersey, Nuevo México y Dakota del Sur (que se celebraran el 7 de junio y que suman 303 delegados), con toda probabilidad Trump saldrá elegido oficialmente candidato en la convención de Cleveland (Ohio), que se realizará entre los días 18 y 21 de julio. Según cálculos del Real Clear Politics,  el magnate cuenta con 1.238 delegados con derecho a voto en la convención y de ellos 88 son delegados que no estuvieron comprometidos con ningún candidato. Al no tener contrincantes, es casi seguro que Trump se quedará con los delegados de los estados en los que aún no se han celebrado primarias.

¿Por qué un desconocido de la política puede ser candidato a la presidencia de Estados Unidos? He aquí algunas de las claves:

1) Los rivales. Según el analista Guillermo Lousteau, “Rubio tiene un discurso demasiado armado que no transmite honestidad”. El discurso de Rubio (o “pequeño Marco” como era llamado por Trump) fue perdiendo credibilidad y fuerza poco a poco hasta provocar su retirada después de las primarias de Florida. Por su parte, Ted Cruz es demasiado derechista e intolerante, con discursos que no gustaron nada a las élites republicanas de Washington. En cambio, Trump en los debates, con un claro dominio del relato, siempre consiguió poner a sus rivales  a la defensiva.

2) Base electoral. El periodista Rafael Vilasanjuan  explicó que América es una  “sociedad dividida y afectada por la brecha de desigualdad de un sistema económico profundamente injusto, con ganancias millonarias que escapan al fisco y salarios basura cada vez más extendidos en la clase media”.

trumpLos votantes de Trump son blancos de clase social media, hombres y mujeres de todas las razas y edades, evangélicos, moderados y conservadores. Es decir, que cuenta con el apoyo de todos los hombres y mujeres que se sienten excluidos y enfadados con la política y hartos de los políticos. Muy acertadamente, el consultor y asesor en comunicación política Antoni Gutiérrez-Rubí manifestó que “ha calado el mensaje de Trump emocional, anticapitalista, que va directo al estómago de los votantes y no a su cerebro”. Por otra parte, para ganar las elecciones presidenciales, Trump tiene que aumentar el apoyo de los electores blancos, a pesar de que la población blanca ha dejado de ser mayoría en EE.UU, por esta razón  tiene que contar también con el voto de los hispanos y afroamericanos.

3) Inmigración. La política sobre la inmigración que propone Trump es racista y xenófoba, llegando a tachar a los mexicanos de “violadores” y “narcotraficantes”. En este apartado, el candidato en la primarias se compromete a cerrar la entrada a los musulmanes, construir un muro de 2.500 kilómetros en la frontera con México (y que sea este país el que pague esta construcción), y  expulsar a 11 millones de inmigrantes latinoamericanos sin papeles; todo ello a pesar de que su mujer, Melania, nació en Eslovenia y podría ser la primera dama de origen inmigrante.

4) El mensaje. Trump lanzó su candidatura con un mensaje radical, xenófobo, duro, populista, ególatra y demagogo. Este tipo de retórica es percibida como positiva y valiente por una población pesimista, cansada y enfadada con el “establishment” del partido y con los políticos en general. En este sentido, vuelvo a las palabras de Antoni Gutiérrez-Rubí que manifestó que “Trump puede ser odioso, pero no es un descerebrado, aunque lo parezca, él sabe del poder del lenguaje convertido en espectáculo dirigido a una sociedad conectada en la que la materia prima es la información”.

El político Trump ha sabido conectar emocionalmente con la américa empobrecida, castigada por la crisis, con mensajes claros como “no necesito vuestro dinero, solo quiero vuestro voto”, utilizó el slogan de la campaña de Reagan de 1980 “hagamos una américa grande otra vez”, “puestos de trabajo en peligro”, “sueldos congelados”, “vuestros hijos no pueden ir a la universidad”…

La cobertura mediática es un elemento clave en la victoria de Trump, aderezada con burlas a sus rivales, propuestas polémicas, giros imprevisibles, etc. El magnate inmobiliario se ha convertido en toda una estrella televisiva, él sabe llegar a la gente  porque dice que es un hombre hecho a sí mismo lejos del “establishment” republicano; no desaprovecha cada oportunidad porque sabe que utilizar el mayor espacio de comunicación es una de las claves del éxito político, y, por si fuera poco, siempre apela al miedo y a las emociones en cada intervención.

5) El partido. Dentro del Partido Republicano, los líderes de la vieja guardia, que se  prepararon durante años, no se presentaron en las elecciones del 2012 y los líderes emergentes tampoco lo han hecho en estas primarias. Actualmente, dicho partido, que hace más de 40 años combina el libre comercio con el liberalismo económico, se encuentra con tres problemas graves: perder las presidenciales, no mantener el Congreso y el Senado, que conquistó en el 2014, y defraudar a la base ideológica de sus votantes.

6) El futuro. En la primera fase de las primarias, el director de campaña, el lobista y consultor Corey Lewandowsky, aconsejó a Trump emplear un mensaje potente y radical para reducir a sus rivales republicanos, mensaje que funcionó. De ser definitivamente nominado candidato, Trump tendrá que cambiar su mensaje e imagen; en esa tarea ya se encuentra Paul Manafort Jr., quien fue asesor de Gerald Ford, Ronald Reagan, Bush padre e hijo y de John McCain. Con una estrategia milimétricamente  elaborada y con un discurso más moderado para conquistar el voto latino, que es decisivo en las elecciones presidenciales, Trump puede ganar las elecciones del 8 de noviembre de Estados Unidos.

El virtual candidato republicano aún no sabe si en las próximas presidenciales se enfrentará a Hillary Clinton o a Bernie Sanders, los dos precandidatos del Partido Demócrata. Clinton tiene más posibilidades de ser elegida aunque está atravesando por momentos difíciles, ya que su imagen se ha visto afectada al conocerse el informe interno del Departamento de Estado sobre el mal uso del correo electrónico cuando ella era jefa de la diplomacia estadounidense.

Javier Paredes

Javier Paredes

Sociólogo

@javier_paredesj

Ètica és el que ens cal?

Victòria CampsAquesta és la pregunta que la Victòria Camps es fa en començar la seva xerrada davant els 42 assistents del darrer sopar del Club Còrtum. D’entrada un record al cinquè aniversari de l’esclat del moviment dels indignats, un alè fresc capaç d’aixecar grans expectatives entre la ciutadania, però que està generant una certa sensació de decepció perquè aquesta indignació sana u saludable no s’ha reconduït de la millor de les maneres. I d’aquí el títol de la xerrada A favor de la moderació una reflexió que també recull en el seu darrer llibre Elogi del dubte un veritable al·legat en contra dels extremismes. I això la converteix en una virtut fonamental.

Normalment concebem l’ètica com un seguit de normes que es poden projectar en un determinat codi. Els Deu Manaments, o la Declaració Universal dels Drets Humans . Quan el PSC li va oferir ser senadora, allà als any 90, li van dir que a la política li calia molta ètica. I recorda que la darrera persona que li va proposar redactar un codi ètic per un partit polític va ser Jordi Pujol, qui li insistia que als joves de CDC el calia molta ètica.

Així que els codis ètics no resolen res. Ja tenim el drets que és el que regula els límits. La corrupció política és il·legal, els codis ètics no fan res més que repetir allò que ja diuen les lleis, tot i que sovint vagin més enllà del que diguin les pròpies lleis. Però desprès aquests codis s’han d’aplicar i han de ser interioritzats per les persones. Així que el que fa l’ètica és construir una personalitat moral.

El grecs, que van ser els primers de parlar sobre el tema, no es referien a codis, sinó a virtuts, a complements que feien a una persona adequada per poder viure en societat. I aquestes virtuts dels grecs eren en definitiva les mateixes virtuts cardinals dels cristianisme: la justícia, la prudència, la templança i la fortalesa, que d’alguna manera venen a marcar tot just el contrari de qualsevol excés.

Trobar el terme mig és important a l’hora d’aplicar les lleis, doncs cada cas és diferent, i és aquí on entra en joc l’ètica, la capacitat de les persones per autoregular-se.baixa

Un cas podria ser el de la llibertat d’expressió. Les societats democràtiques abominen de la violència física, però el seu lloc ha estat ocupat per una violència verbal que els nous mitjans tecnològics han anat abonant.

L’ètica, el terme mig, suposa una certa modèstia. I també saber on som. Vivim en una democràcia representativa. Un model que tots els politòlegs coincideixen en assenyalar com el menys dolent dels possible. De fet, els propis grecs, el inventors de la democràcia, o d’una certa forma de democràcia de la que estaven exclosos les dones, els esclaus, els servents i alguns d’altres, entenien que el millor govern possible era l’aristocràcia, que definien com el govern dels millors, però aquests millors no existeixen, així que cal parlar. Millor dit, enraonar, fer entendre les raons de cadascú, tot i que no es comparteixin.

Camps defensa la roanabilitat en front de la racionalitat. Al cap i a la fi la racionalitat és finalista i egoista, busca una determinada finalista, mentre que la raonabilitat  implica ficar-se en la pell de l’altre, arribar al comú acord i deixar de banda els aspectes dogmàtics. I això implica humilitat i modèstia. Situar-se just a l’altra banda dels populismes, que podríem definir com aquells posicionaments que ofereixen solucions simples a problemes complexos. El populismes busquen captar la gent emocionalment, i això és el que fan els extremismes.

La indignació va sacsejar la consciència de la ciutadania, però ha produït extremisme, la reacció és l’ira i la por, però més enllà no es va enlloc. La sana indignació d’ara fa cincs anys va derivar capa a posicions extremes que fan impossibles les reformes i anar als arrels dels problemes. Es tracta de recuperar la amb la política i entre els polítics. Saber que tots tenen les seves raons. I això mai no arribarà amb posicions extremes.

ética-599x275La Victòria Camps acaba la seva intervenció recomanant dos llibres. El primer El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente on descriu la política del que denomina xamans, carregada de grans principis, de grans objectius, de grans frases, i la contraposa a la política de l’exploradora –en femení- que té un discurs temptatiu, reconeix allò que ha pervertit la realitat i la reconeix i la intenta canviar sobre la marxa. Més avorrida, sense grans principis potser, però capaç de portar-los a la pràctica.

L’altre és El rebel, de l’Albert Camus, on defineix el rebels com aquells capaços de reconèixer que l’existència humana té una dimensió absurda. I aquest reconeixement és el que porta a la indignació. A l’altra banda el revolucionari, que busca la igualtat, que vol corregir les coses des d’un únic punt de vista i imposar les seves postures. I això ens mutila. La imposició sempre té un component de mutilació.

Amb l’ètica probablement no es trobi una gran veritat, però ens dóna elements per anar funcionant com a societat mentre l’anem buscant. Ens ofereix morals provisionals que ens ajuden a actuar quan hem de fer alguna cosa. I això té molt a veure amb la llibertat, que és la forma de trobar en cada moment la solució més oportuna.

El debat ens porta cap a altres terrenys. Ens acosta a la violència de gènere, un exemple de que les lleis són per si mateixes insuficients. La igualtat està resolta jurídicament, però no a la pràctica, l’ètica té a veure en transformar la mentalitat, en canviar actituds i, probablement, en diferenciar entre legalitat i justícia.

També es parla de la manca de lideratge. Es constata que als polítics actuals els acostuma a faltar una de les virtuts cardinals, que és la fortalesa. Massa pendents dels resultats electorals i no d’allò que cal fer en cada moment encara que pugui ser impopular. I això no s’aconsegueix autoritat moral. I arribem fins a Síria i el yihaddisme per descobrir que també la moderació té els seus límits, que h ha coses que mai podem tolerar i sobre les quals hem de ser intransigents. Una de les poques excepcions del dubte, a ben segur. I que ens posa en la contradicció de veure com el fanatisme és una actitud moral, però completament equivocada, tant pel que fa als mètodes com en les seves finalitats.etica

I acabem amb una visió sobre l’acceptació de la corrupció per concloure que no hi ha la moralitat pública de quan la nostra societat era més homogènia, on hi havia coses condemnades com podien ser l’adulteri, o l’homosexualitat. Condemnes sovint incorrectes i injustes, però que formaven part d’una moral col·lectiva que a mida que han anat canviat els temps , a mida que hem anat aprofundint en societats més lliberals  que aposten cada cop més per les llibertats individuals, s’ha anat perdent. I aquesta és una de les coses que impedeixen acabar amb la corrupció. No hi ha un costum, un ethos entès com aquell costum que fa que les coses siguin com són,  que la condemni, i no que només ens indigni.

El fons fotogràfic del Diari de Barcelona

081dibaFundat  al 1792, el Diario de Barcelona és considerat el degà de la premsa europea. Des de 1814, de la mà de la família Brusi el diari es converteix en referent de la burgesia catalana. Finalment, l’any 1985 l’Ajuntament de Barcelona va comprar la capçalera en un moment de crisi, fins que al 1994 va deixar de publicar-se.

En aquest procés, el valuós arxiu del Diari va passar a l’Arxiu Municipal de Barcelona. El fons fotogràfic, format per unes 300.000 imatges classificades en carpetes temàticament per iniciativa del que fou catedràtic d’Història medieval el  professor Manuel Riu, es conserva actualment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on ha estat objecte d’un minuciós procés de reclassificació, inventari i conservació preventiva. La Comissió nacional d’avaluació i accés va aprovar l’eliminació de les fotografies d’agència posteriors a 1940, còpies d’escassa qualitat fotogràfica amb problemes de conservació, mentre els treballs s’han centrat en les còpies originals de fotògrafs que treballaren pel Diari com Juan Antonio SBrusi1-650x360áenz Guerrero, que va ser fotògraf fixe de plantilla del Diari, i el fons del qual es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, els Brangulí, els Pérez de Rozas, Joan Guerrero i molts d’altres, amb imatges de gran valor documental especialment en els anys de la transició. El fons conté també l’arxiu de l’antic diari “El Día Gráfico”, un dels títols pioners i emblemàtics de la premsa gràfica al nostre país.

Altres fons fotogràfics de diaris es conserven en arxius públics, com el de Solidaridad Nacional i La  Prensa del movimiento a l’Arxiu Nacional de Catalunya,  que de fet estaven a l’edifici del Carrer Villarroel cantonada Consell de Cent on l’arxiu va iniciar la seva activitat i que actualment ocupen dependències de la Biblioteca de Catalunya.

logoEl fons fotogràfic del Diari de Girona es conserva al Centre de Recerca i Difusio de la imatge de l’Ajuntament de Girona, i comprèn 160.000 fotografies entre 1945 i 2004. Els arxius fotogràfics d’altres diaris han passat a noves capçaleres com el fons del Noticiero Universal, que es conserva a l’arxiu de El Periódico de Catalunya.

Tot un patrimoni documental a preservar, que té com a referent altres experiències a nivell internacional: és el cas de l’arxiu del diari equatorià “El Telégrafo” que es conserva a la Universidad de las artes de Guayaquil, o del diari uruguaià “El popular” de Montevideo, convertit en un símbol de la resistència del país, amagat dins un pàrquing durant la dictadura militar, i preservat finalment  al Centro Municipal de Fotografia  de Montevideo, i que ha estat el tema d’un documental de gran difusió arreu del món.

Jordi Serchs

 

Jordi Serchs Serra

Cap de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

LA DESIGUALDAD SOCIAL ES TAMBIÉN CULTURAL

Viendo una entrada de Facebook podrías pensar que Benja Villegas es escritor. Pero no. Bueno, de hecho sí. Es escritor. Y también grafista, realizador audiovisual, músico, intérprete de lo propio y de lo ajeno. Creador y creativo, es esencialmente un tipo que coje una idea y la retuerce hasta sacar oro. Polivalente, innovador, colaborador, generoso. Prototipo de perfil multimedia. Del artista que piensa a lo grande. Pero también del DIY or die. Anicet Lavodrama,  La Perrera o 372son parte de su talento. Cuando nos explicó su último proyecto transmedia, salivamos. Ya contamos los meses para verlo publicado.

Ahora hagamos una prueba. Cambia los nombres anteriores por otros que conozcas. Un músico, un actor, un escritor. Un redactor, periodista o guionista. Letrista, rapero o cantautor. Cantante, corista o solista. Cómico comediante, humorista. Se me ocurren infinidad de talentos, profesionales o amateurs, dedicando horas y esfuerzo a perseguir ese sueño de vivir de un trabajo que te gusta, donde puedas explotar tu capacidad de crear e innovar. Porque este rasgo, y no el simple acto de pensar, son posiblemente, el elemento realmente distintivo del ser humano.

Leí hace tiempo, creo que en un informe de la Unctad (aunque siguieron otros muchos de distinta procedencia), que entre creadores y creativos se contaban unos 25 millones de personas en todo el mundo; que entre los creadores y quienes explotan la creación, generaban aproximadamente un valor equivalente al 3% del PIB en muchos países (aunque UNCTADentendemos que en Estados Unidos o en Inglaterra, supera el 7%); que sólo en la Unión Europea las cifras de negocio son superiores a los 800 mil millones de euros… y que el 95% de los trabajadores de los diversos sectores de las industrias creativas y culturales eran autónomos o empresarios unipersonales o microempresas, con menos de 10 trabajadores. Repartiendo el volumen de negocio generado entre todo ese personal que contribuye como el que más a generarlo, trabajar en el sector debería ser un chollo. Pero no. El trabajo es precario, discontinuo pero no en muchas ocasiones fijo, y el reparto de los beneficios no es en absoluto equitativo.

No, no va esto hoy de la piratería, del IVA ni de la poca conciencia del valor de la cultura en nuestra sociedad. Esto va de la desigualdad,  en nuestra sociedades, donde el 1% de la población es tan rico como el 99% restante. La prensa informaba nuevamente sobre el tema a partir de un informe de Credit Suisse, pero ya hace meses Oxfam publició un informe demoledor al respecto. Lo uno me ha llevado a lo otro, y de ahí a reflexionar sobre el reparto de beneficios  en nuestro modelo de industria cultural y del entretenimiento. ¿Quién protege al artista, al creativo, a la fuente del talento? Ya no a la superestrella, sino al artista medio. Si el sistema va a cambiar, ¿hacia dónde? ¿Nos limitamos a las formas de producción, distribución y exhibición? ¿O revisamos en todo ello el reparto de beneficios? Una máxima en la que creemos: quien participa del proceso debe participar del resultado (y “migas” no es lo mismo). Al respecto,  unas palabras de un post de la artista canadiense Zoë Keating siempre resultan útiles para concienciar sobre el cambio necesario para atajar esta desigualdad cultural:

“Si pudiese presionar en nombre de todos los artistas de cualquier parte, pediría lo siguiente: 1) Datos. Quiero mis datos y no veo ninguna razón por la que todo el mundo los tiene y los explota… salvo los creadores que proporcionan los contenidos. 2) No replicar el pasado… no más muestreos ni encuestas… Aprovechemos este maravilloso mundo digital para tener informes permanentes de modo sencillo. 3) Clarificar qué es lo que estamos computando y encontrar un sistema de compensación equitativo, financiero o como sea…”

Félix Ortega

Emprenedor culturalAAEAAQAAAAAAAAMmAAAAJGYwYjUwNTk3LWFiZGMtNDg5MC05ODVmLWNjMGU1YzYwZjFhNw

@felixortega

redclash.com

 

Grises Amaneceres, o com la guerra va afectar la vida de la gent normal

IMG_8123Grises Amaneceres és una novel·la basada en la història real del Josep Tarré, l’avi de l’Àngels Berengueres, qui a través de la seva pàgina web enrecuerdode.com fa un important treball per recollir tots els noms de totes les persones que van ser víctimes de la bogeria que va representar la Guerra Civil Espanyola. L’Àngels va explicar aquesta història a l’Imanol Etchepare, i el resultat va ser aquest llibre, un més sobre la barbàrie que va assolar Espanya entre el 1936 i el 1939, però que ens recorda que 80 anys desprès i malgrat tot el que s’ha escrit encara queden moltes coses a estudiar.

Com per exemple les morts causades per la munició i les bombes abandonades als camps de batalla, com la granada que li va costar un braç i un ull al protagonista d’aquesta història. De fet, l’historiador Josep Calvet assegura que la major part dels atestats dels jutjats de Balaguer, Tremp i altres ciutats de la comarca en els anys posteriors a la guerra tenen a veure amb accidents ocasionats per l’esclat d’obusos i bombes abandonades durant els combats.

“Que ningú oblidi el patiment que “l’ardor guerrero” i les ambicions personals dels poderosos infligeixen a les persones senzilles”, un patiment que Imanol Etchepare anava sentint a mida que escrivia el llibre.

Etchepare ens parla de l’incomprensible orgull de militars amb els pits carregats de medalles guanyades per haver matat als seus compatriotes,de l’ambició desmesurada que porta als homes a convertir-se en simples depredadors.

Josep Calvet recorda que la guerra encara està present als nostres carrers, on encara hi ha monuments franquistes. “Encara hi ha coses per fer des del punt de vista de la micro-història”, diu Calvet, que considera interessant que les segones i les terceres generacions els que es preocupen sobre aquest tema.

La història del Josep Tarré passa a Anya, a la Noguera, un lloc on la guerra va trigar en arribar, no ho va fer fins el 1938, però va fer-ho per quedar-se, doncs allà es va quedar estancat el front. I això vol dir combats durs i cruents durant més de vuit mesos protagonitzats en molts casos per la Lleva del Biberó.

El relat té el valor per explicar com era la guerra a la reraguarda, on les enveges personals tenien més pes que les ideologies, com va ser l’exili a un lloc proper a Andorra, però també l’exili interior cap a les gran ciutats de les persones que ho van perdre tot, la repressió….

Una història més que val la penar llegir quan aviat es complirà un nou aniversari del cop d’estat del general Franco. Serà, ja ho hem dit el vuitantè. I encara apareixen a les cunetes de les nostres carreteres fosses comunes plenes de cossos que un dia van tenir nom.