Quan Europa ens avergonyeix

Sempre havíem volgut ser europeus. Europa era aquell lloc que començava als Pirineus i on hi havia un benestar pragmàtic i tangible en forma de supermercats plens de mantega de mil marques, quan aquí només hi havia botiguetes on podies triar entre el formatge manxec i el de bola. I també hi havia llibertat. Un podia llegir llibres i parlar sense por al carrer. Un lloc on la gent guanyava bons sous, i al que van anar a treballar tants espanyols que el programa estrella de Ràdio Nacional es deia “De España para los españoles” i la seva gràcia consistia en que la Maria de Argamasilla li dedicava un cançó al seu nuvi, o marit, que treballava a Stuttgart, o a París.

Tant era que aquesta Europa hagués decidit solucionar el problema dels refugiats republicans que fugien de la guerra tancant-los a llocs tan poc acollidors com Rivesaltes, Saint Cyprien, Gurs, Argelers, Septfonds o Vernet, on van haver de malviure sense aigua potable, sense roba d’abric i on no van ser pocs el que van acabar morint de desnutrició. Això eren coses que passaven abans de la Guerra Mundial, on havien guanyat els bons, que eren els mateixos que ara s’afanyaven en defensar la llibertat del món occidental. Que a Portugal, a Grècia o a Espanya haguessin règim feixistes eren petits detalls sense importància. El mediterranis, ja se sap. Pitjor seria que s’haguessin fet comunistes

efe_20160308_222521_pa0163_1083_1Han passat 77 anys i avui, a Idomeni, un petit nucli de població pertanyent a la localitat grega de Peònia, molt a prop de la frontera amb Macedònia s’apleguen en un camp de refugiats més de 19.000 persones que fugen de la guerra a Síria. És la ignominiosa imatge d’una Europa incapaç de complir amb els seus compromisos. L’any passat la Unió Europea va acordar rebre 160.000 refugiats. Al gener només n’havien arribat 160. Vist així, encara no està tant malament que Espanya hagi acollit 18 dels 16.000 que li pertocaven.

La resposta davant la pressió creixent dels refugiats i de la incapacitat per complir amb la paraula donada ha estat una negociació feta mig d’amagat, per la qual la Unió Europea expulsarà a Turquia tots aquells que arribin a Europa fugint de la guerra, a canvi de 6.000 milions d’euros -d’aquells que no hi havien quan Grècia suplicava per renegociar el seu deute- i accelerar tant la supressió del visat pels turcs que viatgin a Europa com la negociació per la seva futura entrada a la UE.

No fa gaires mesos que Brussel·les va veure un “retrocés” significatiu pel que fa a la garantia dels drets humans a Turquia des del 2014, raó per la qual la seva adhesió al club comunitari era una mica més que dubtosa. AiCdYLFOCUkAAg-KZxí que l’Europa que vèiem com a mirall de la llibertat, deixa a centenars de milers de persones que no busquen una vida millor, sinó la pura supervivència, en mans d’un règim que la Unió considerava, no fa gaire, poc respectuós amb els drets elementals de les persones. I una mica de raó hauria de tenir vistes les imatges de guardacostes turcs rebutjant a garrotades barques carregades de refugiats al mar Egeu.

Per a més vergonya, veiem com les Nacions Unides, de la mà de l’ACNUR, el seu organisme pels refugiats, manifesta la seva inquietud pels fets i recorda que l’expulsió col·lectiva està prohibida per la Convenció Europea dels Humans i que un acord que estableix la deportació directa d’estrangers a un país tercer no és compatible amb la legislació humanitària internacional.

L’ONU ens renya, i té motius per fer-ho. El Diari Oficial de la Unió Europea va publicar el 30 de març del 2010 la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, que en el seu preàmbul afirma textualment que “conscient del seu patrimoni espiritual i moral, la Unió està fonamentada sobre els valors indivisibles i universals19m_mani_wp de la dignitat humana, la llibertat i la solidaritat, i es basa en els principis de la democràcia i l’Estat de Dret”. D’acord que els preàmbuls serveixen de ben poc, però si fem un repàs podem veure que el seu article primer diu “La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida”, en el seu article tercer que “tota persona té dret a la seva integritat física i psíquica”, al seu article sisè que “tota persona te dret a la llibertat i a la seguretat”.

Llegit desprès de veure el tracte que es dóna als refugiats, aquest acord fonamental de la normativa europea no passa de ser un broma macabra. Però la veritable demostració del cinisme que regne avui al Vell Continent està en el seu article 19, referent a la “protecció en cas de devolució, expulsió i extradició”:

  1. Es prohibeixen les expulsions col·lectives.
  2. Ningú podrà ser tornat, expulsat o extraditat a un Estat on corri un greu risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o altres penes o tractaments inhumans i degradants”.

Ja no parlem només de la sort dels refugiats siris. Parlem del nostre propi futur, del respecte als drets fonamentals de les persones, de que Europa segueixi sent l’espai de llibertat que volíem i somiàvem. Hem de triar entre el silenci, que ens fa còmplices, o recuperar el compliment de la legalitat pels refugiats que lluiten per la seva vida. I també, de passada, la nostra seguretat jurídica i els nostres propis drets com a ciutadans d’aquesta cínica Europa que ens avergonyeix com mai no havíem pensat que ho faria.

zd7PKy8nJaume Moreno

Periodista

Anuncis

One thought on “Quan Europa ens avergonyeix

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s