Revisitando el pasado colonial de España de mano de una película

Estaba intrigado por la nueva película que se iba a estrenar, nada más y nada menos que una película que se desarrolla en Guinea Ecuatorial. Yo soy de padres guineanos, y he nacido en España por lo que los sentimientos se multiplicaban fruto de esta curiosidad, ya que Guinea, la Guinea española, fue siempre un gran secreto para aquellos que nunca la conocieron.

MalaboEn mi casa y en mi círculo familiar era y es evidente que Guinea y cualquier noticia sobre ella tenían un valor inestimable por la distancia, por la familia, por lo político y… por casi todo en general. En mi hogar, Guinea estaba representada por la salsa de cacahuete, la módica, las formas y maneras de bailar, la música y el idioma que hablaban mis padres sin que yo comprendiera nada.

Pero fuera de mis fronteras domésticas, Guinea Ecuatorial era ya no sólo una incógnita sino un pasado que se quería borrar, conscientemente, de la memoria colectiva. Por ello padecemos por parte de España la aniquilación de cualquier sentimiento de empatía y responsabilidad desde lo político y justificando la situación actual de Guinea como fruto de cleptómanos y asesinos.

La historia de Guinea Ecuatorial parece que se reduce a la de su presidente y todo viene y gira en torno a la figura de este hombre que ostenta uno de los regímenes más longevos en África junto con Paul Mugabe.

Pero, antes de mirar los últimos 40 años de la historia de Guinea, deberían saber que Guinea fue una colonia española, el lugar donde Iberia inició su primer vuelo y donde el ferrocarril fue pionero dentro de los dominios españoles cuando se  reconocía como una provincia de ultramar.

Hay historia de España en Guinea e Historia de Guinea en España. Sin embargo, los acontecimientos recientes no explican y languidecen a la hora de hacer balance y reconocer estos lazos. Lo que antes estaba unido por una colonización singular Guinea-Ecuatorial-independenciay católica en su trasfondo, con un peso sustancial del franquismo, desapareció como si todo ello hubiera sido fruto de un mal sueño. Toda la responsabilidad del porqué y el devenir de Guinea quedaron a la deriva de sus intereses y de las fuerzas convulsas en su interior y exterior de aquella época de independencias malogradas o bien llevadas dentro de África.

Nada justifica el ostracismo y el olvido, algo que  también les pasó a los saharauis. Parece ser que España cuanto más se centraba en el olvido de sus años recientes de Historia colonial, con cierta vergüenza y apatía, más se introducía tímidamente en los símbolos democráticos. Ese olvido no fue inocente, era la forma de eliminar los símbolos patrióticos de una patria que se postuló como centinela de Europa en salvaguardia de unos valores caducos y rancios. El régimen franquista  exhibía estos símbolos  con orgullo hasta que se marchitó y desapareció fruto del desgaste y del empuje democrático de sus nuevos líderes dentro del contexto europeo.

Así que, en esta España 40 años después, parece ser que poco a poco se empieza hacer una reflexión sobre los acontecimientos recientes, aunque eso solo sea en el cine, se trata de un acierto o avance.

No obstante, para aquellos que crecimos en la  invisibilidad o como fruto del devenir histórico como compatriotas de una patria que no nos recuerda, nos sentimos tremendamente decepcionados.

Esperaba ver una película fiel a los símbolos de la época de ese franquismo y catolicismo con el que machacaron a las poblaciones autóctonas hasta casi hacerles creer que todo lo suyo era fruto de la maldad. Esperaba ver situada  a la película en el tiempo contando en qué momento y lugar sucedió todo. Lejos de eso, el film se centra en una historia de amor entre dos personajes: un hombre de la península y una mujer bubi, ambos españoles por esa época, no hay que olvidarlo.

La historia no cuenta por qué los patronos de esa época hablaban inglés, que realmente no es inglés sino Pidgin o broken english, que era lo que hablaban los braceros nigerianos que por esa época trabajaban en Fernando Poo. No explica tampoco que esos braceros los traía una de las familias más ricas de Guinea apellidada Jones y que estaban antes que los españoles. Esto, tal vez, no era necesario, pero hubiera estado bien tener una visión un poco de más largo alcance sobre la situación histórica vivida en esa época.

Sin embargo, se centra casi en exclusiva en el amor de los protagonistas como si el decorado diese igualColonia guinea, cuando es realmente lo que da fuerza a su historia debido a que es el marco histórico y como los personajes hacen frente a las circunstancias lo que dará valor a su amor.

Lejos de dibujar un panorama auténtico de lo que se vivió en esa época, esboza  una visión maniquea entre negros y blancos, donde los negros están acordes con miles de tradiciones místicas en contacto con la naturaleza y donde el hombre blanco simplemente expolia y explota a los negros en su propio beneficio. Una visión maniquea peligrosa donde las personas negras solo pueden ser valoradas  por su cercanía a la naturaleza  y las personas blancas se dibujan como seres despreciables por su lascivia e intereses materiales. Flaco favor hace a las mujeres autóctonas del país que por aquella época las expone como putas exceptuando a las bubis. ¿Y los hombres?, eran poco más que esclavos siempre al servicio de alguno patrono blanco al que acompañaban hasta los baños.. De una forma fugaz aparece un hombre negro dentro de una multitud de hombres y mujeres blancas en una fiesta de la clase empresarial y alta de la isla. Vestido con traje y corbata da  a entender que existía o existió una clase formada e intelectual cuyo símbolo de distinción en la película es su indignación con el dominio español.

También es cierto que hay un momento donde parece ser que los autóctonos parecen tener intención de levantarse contra los colonos blancos pero se narra desde una perspectiva muy alejada de la realidad en la cual, el guineano gozaba de dos tipos de estatus: emancipado o emancipado pleno. Los ecuatoguineanos de esa época  si veían a un blanco por la calle tenían que cruzarse de acera para permitirles el paso, y si alguien gozaba de impunidad para asesinar, matar y violar ese era el colono, por esa parte algo de veracidad hay en la película.

Los problemas también surgen cuando tienen que retratar una Guinea más actual y en una de las partes de la película uno de los personajes guineanos dice haber estado en la carcel de Black beach, y cuando le preguntan por qué solo dice “por ser bubi”, sin explicar absolutamente nada como si fuera un hecho evidente.

normal_Escolta-1950Es por todas estas cosas por las que la película tiene un punto peligroso que conviene recalcar. Hay un esfuerzo manifiesto por pasar por alto toda una serie de símbolos inequívocos que hacen referencia al momento y el lugar y lo que se vivió. La historia tiene un valor que hay que respetar:  debemos ser fidedignos a lo que sucedió para dar mérito  a esos hechos y a las responsabilidades dentro de la  conciencia de un país o pueblo. Si cogemos y admitimos el deber de reflejar ciertos momentos debemos hacerlo con cierta compromiso ya que esos hechos no nos pertenecen son patrimonio de los protagonistas de aquella época que dejaron en el pasado un esfuerzo manifiesto por el cual se les juzgará. Gracias a esto se consolidará un futuro sobre el  cual se construirá una imagen con la que dignificar o no y crear o perpetuar ciertas actitudes que  marcarán la convivencia entre ciudadanos o personas de un mismo país.

La película de Palmeras en la nieve viene para falsear una historia, la de un país que es Guinea Ecuatorial y contar un relato de amor con complejos profundos, donde pueden leerse las teorías del buen salvaje de Rosseau y en definitiva la perturbación de España y de los españoles a contar públicamente sus últimos  100 o 50 años de historia.

Porque  es evidente que España obvia el conflicto de los últimos 100 años  de los hechos del pasado y siembra posturas divergentes en una multitud de sucesos como fue el de Paracuellos y de hechos más recientes como fue los del 11 de Marzo.

Los últimos 50 años de la historia de España quedan en silencio y con ellos las víctimas y culpables de muchos momentos. Pero lo que no tiene justificación es que España incluya a Guinea como si todavía fuera su colonia y sienta el derecho de reinventar esa catastrófica colonización en un escenario más cercano a Alabama y las plantaciones de algodón que lo fue la industria del cacao en Malabo. Parece ser que nos queda a nosotros los guineanos e hijos de guineanos recordar no sólo nuestra historia, si no también la de este país cuando estuvo en Guinea en plena época franquista. Somos la salvaguardia sin quererlo de está perdida de memoria, sin olvidarnos de los saharauis en peor situación incluso, fruto de esa psicosis y de esa falta de protagonismo tan característico de España.

Edjanga Jones

edjangaAutor de Heredarás la tierra

Ediciones Carena

Testimoni d’una afectada pels atemptats de Brussel•les.

Pilar Solé ens explica com va viure el dia en que el terrorisme va colpir la capital d’Europa

Poc desprès de les vuit del matí dues explosions van sacsejar els mostradors de la zona de facturació de l’aeroport de Zavendem. Era l’hora punta, quan milers de persones de múltiples nacionalitats intentaven prendre un vol que els conduís cap el seu destí, El de la Pilar Solé era Barcelona. No feia gaire que havia passat pel lloc on es van produir els atemptats, de vegades les coses van de minuts.

“No vaig escoltar res”, diu la Pilar, “havíem passat els controls de seguretat una mitja hora abans; el nostre embarcament havia de ser a les 8:00 i va ser sobre les 8:10 que els altaveus de l’aeroport començaven a anunciar una evacuació per atemptat”.

“La gent va mantenir la tranquil·litat en tot moment”, segueix explicant la Pilar, “ens vàrem dirigir cap a l’entrada, però els serveis de seguretat de l’aeroport ens van barrar el pas. Al cap de dos minuts novament per megafonia ens van dir per on s’havia de sortir”.

“Sense aglomeracions, sense crits, ens vàrem trobar a la pista de l’aeroport”. De l’equipatge, per això, res. Ja s’havia facturat i només quedaven el que hi havia a les bosses que havien d’acompanyar als viatgers a la cabina de l’avió.

A la pista van començar a ser atesos. Primer els ferits. “No vàrem veure gaires i tots lleus”, diu la Pilar, “desprès els nens amb les seves famílies, més tard als que no tenien roba d’abric i finalment la resta”. Els van donar mantes i aigua. I allà van esperar fins que els va recollir un autobús que els va portar fins IMG_7981al poliesportiu de Zavendem, ben a prop de l’aeroport.

“Quan vàrem arribar hi havia cafè i calefacció. No sabíem que fer. Alguns van intentar connectar amb les companyies aèries. Moltes intentaven reubicar als passatgers, totes excepte Vueling i Ryan Air”. Es clar que aquell dia no sortiria ningú. L’aeroport, però també les fronteres, estaven tancades.

Només té paraules d’elogi per la policia belga i pels organitzadors de la seva acollida. “A l’entrar al poliesportiu ens van inscriure en una llista que s’anava actualitzant contínuament i on constava la gent que entrava i que sortia. Ens va rebre un grup nombrós de voluntaris. Teníem a la nostra disposició menjar abundant, fruita, begudes, dutxes, tovalloles, sabó…  fins i tot joguines per als nens. També generadors per a l’electricitat i endolls per carregar els mòbils. A mig matí vàrem començar a rebre un senyal de wi-fi que arribava de forma intermitent”.

El que pel matí era pura desorientació, es va convertir passat migdia en un intent d’actuació”, calia buscar la forma de tornar a casa. “A través d’un amic de Barcelona contacto amb la Generalitat i ens van donar el telèfon de la delegació a Brussel·les. Ens van anar trucant cada mitja hora i el delegat ens va venir a veure per intentar trobar solucions”.  Des de la delegació del Govern de la Generalitat es va fer una crida per Twitter i molta gent va oferir les seves cases per allotjar als que eren al poliesportiu, però van decidir quedar-se allà. Molts d’ells tenien amics a la ciutat, però estant junt tenien més possibilitats de fer coses per sortir.

També es van intentar posar en contacte amb el consolat espanyol però “el telèfon comunicava tota l’estona, només una persona va poder contactar un cop pel matí, suposem que estarien col·lapsats”, diu la Pilar. Moments de solidaritat en els que la gent ho compartia tot “fins i tot els fumadors que havien comprat cartrons a l’aeroport  van donar els paquets de franc”. I uns pensaments profunds pels refugiats siris, que fugen de la guerra “i no poden gaudir de les atencions que vàrem tenir nosaltres, tot i que la ciutadania està disposada a oferir-les. Llàstima que les actuals polítiques europees siguin tan inhumanes”.

Al final un autocar els va recollir a les 9 del matí de l’endemà per tornar fins a Barcelona. De fet, la Pilar ens explica tot això a mitja tarda del 23 de març, quan encara no ha arribat a Lió.

Brexit? No, gràcies

Comencem pel final. Guanyarà el ‘No’ el referèndum britànic? Doncs, no. I això no és un desig, és una predicció feta des de la situació privilegiada de qui viu al Regne Unit des de fa uns anys.

Tothom sbrexitap què està en joc i què representa la victòria d’una banda o de l’altra. Però, per sort, les forces no estan tan equilibrades com sembla. D’una banda, la majoria del govern, l’aparell financer i empresarial, l’anomenat ‘establishnment’ (o aparell de poder), la major part del Partit Laborista, els nacionalistes escocesos i gal·lesos i partits menors com els Verds i els Liberal Democràtics. D’altra banda, uns quants polítics (que cal no menysprear), alguna premsa sensacionalista (‘Daily Mail’, ‘Daily Express’) i, també és cert, una part molt important de l’opinió pública. Qui són els caps visibles del ‘No’? En Nigel Farage (populista de llibre i guanyador de les darreres eleccions europees), en Boris Johnson (populista també i popular alcalde conservador de Londres) i alguns ministres que s’han passat de bàndol per a l’ocasió. Ara bé, alguns que s’havien mostrat partidaris de sortir de l’Unió ara s’han quedat al costat de’n Cameron. Per què? Doncs, perquè veuen més possibilitats de victòria.

Comparem l’actual situació amb el referèndum escocès del 2014. Les enquestes pronosticaven un resultat molt ajustat. Davant la possibilitat d’una derrota, la maquinària es va posar en marxa a tota pressió. Des d’una posició suposadament neutral, la BBC va entrevistar a qualsevol empresari, famós o ciutadà que pogués demostrar que Escòcia estaria molt pitjor com a país independent (puja de preus, fora d’Europa, …) que dins de la Unió (Britànica). Els grans empresaris van parlar del desastre financer que s’apropava. La banca va afirmar que les condicions de crèdit no serien les mateixes. I així fins a l’infinit. A la fi, molts van decidir votar amb el cor i molt altres amb la butxaca. I sembla que la segona és més gran.

anti-euro-protester-holds-placard-2067542-56d4397acb10eEn l’actual referèndum, la campanya ja s’ha iniciat des del sector empresarial i, evidentment, des de la City, qu sembla dictar les necessitats del país més que la política. Malgrat la popularitat de Farage i Johnson, la seva idea de copiar el model de Noruega i Suïssa no sembla massa convincent. Tot va començar amb l’emigració europea i ara sembla que tots els problemes del país són creats per Brussel·les i els seus buròcrates que ningú ha votat (i qui va votar a la reina?). L’oposició està dividida entre els que volen tallar
en sec el nombre d’immigrants de la UE i els que volen que el Regne Unit decideixi i no es vegi obligada a seguir el dictat europeu. Però, a l’hora de la veritat, la pregunta serà: estarem millor dins o fora? I demostrar que s’estaria millor fora és molt més difícil que el contrari. Si a més, les forces vives del país no volen ni sentir a parlar de perdre els priviliegis de ser a Europa, deixaran que la gent voti amb el cor? Evidentment, no. Per tant, viurem quatre mesos de debats i arguments que ens mantindran entretinguts, però no cal esperar moltes sorpreses. Tot està ja dit.

I per acabar, una pregunta: hi ha una postura d’esquerres sobre la qüestió? I la resposta no és tan breu, però ha de ser no. Molta gent voldria reformes profundes a la Unió Europea però, en aquest moment, això representa nedar molt més contra corrent del que l’esquerra ha hagut de fer en temps recents. Perquè, evidentment, els laboristes ja no poden ser considerats d’esquerres quan una part molt important del seus parlamentaris vota els retalls d’en Cameron o bombardejar Síria amb satisfacció.

Joan Anton Carbonell

PhotoManager European and Study Abroad Office’ a Kingston University  London.

ja.carbonell@kingston.ac.uk

Quan Europa ens avergonyeix

Sempre havíem volgut ser europeus. Europa era aquell lloc que començava als Pirineus i on hi havia un benestar pragmàtic i tangible en forma de supermercats plens de mantega de mil marques, quan aquí només hi havia botiguetes on podies triar entre el formatge manxec i el de bola. I també hi havia llibertat. Un podia llegir llibres i parlar sense por al carrer. Un lloc on la gent guanyava bons sous, i al que van anar a treballar tants espanyols que el programa estrella de Ràdio Nacional es deia “De España para los españoles” i la seva gràcia consistia en que la Maria de Argamasilla li dedicava un cançó al seu nuvi, o marit, que treballava a Stuttgart, o a París.

Tant era que aquesta Europa hagués decidit solucionar el problema dels refugiats republicans que fugien de la guerra tancant-los a llocs tan poc acollidors com Rivesaltes, Saint Cyprien, Gurs, Argelers, Septfonds o Vernet, on van haver de malviure sense aigua potable, sense roba d’abric i on no van ser pocs el que van acabar morint de desnutrició. Això eren coses que passaven abans de la Guerra Mundial, on havien guanyat els bons, que eren els mateixos que ara s’afanyaven en defensar la llibertat del món occidental. Que a Portugal, a Grècia o a Espanya haguessin règim feixistes eren petits detalls sense importància. El mediterranis, ja se sap. Pitjor seria que s’haguessin fet comunistes

efe_20160308_222521_pa0163_1083_1Han passat 77 anys i avui, a Idomeni, un petit nucli de població pertanyent a la localitat grega de Peònia, molt a prop de la frontera amb Macedònia s’apleguen en un camp de refugiats més de 19.000 persones que fugen de la guerra a Síria. És la ignominiosa imatge d’una Europa incapaç de complir amb els seus compromisos. L’any passat la Unió Europea va acordar rebre 160.000 refugiats. Al gener només n’havien arribat 160. Vist així, encara no està tant malament que Espanya hagi acollit 18 dels 16.000 que li pertocaven.

La resposta davant la pressió creixent dels refugiats i de la incapacitat per complir amb la paraula donada ha estat una negociació feta mig d’amagat, per la qual la Unió Europea expulsarà a Turquia tots aquells que arribin a Europa fugint de la guerra, a canvi de 6.000 milions d’euros -d’aquells que no hi havien quan Grècia suplicava per renegociar el seu deute- i accelerar tant la supressió del visat pels turcs que viatgin a Europa com la negociació per la seva futura entrada a la UE.

No fa gaires mesos que Brussel·les va veure un “retrocés” significatiu pel que fa a la garantia dels drets humans a Turquia des del 2014, raó per la qual la seva adhesió al club comunitari era una mica més que dubtosa. AiCdYLFOCUkAAg-KZxí que l’Europa que vèiem com a mirall de la llibertat, deixa a centenars de milers de persones que no busquen una vida millor, sinó la pura supervivència, en mans d’un règim que la Unió considerava, no fa gaire, poc respectuós amb els drets elementals de les persones. I una mica de raó hauria de tenir vistes les imatges de guardacostes turcs rebutjant a garrotades barques carregades de refugiats al mar Egeu.

Per a més vergonya, veiem com les Nacions Unides, de la mà de l’ACNUR, el seu organisme pels refugiats, manifesta la seva inquietud pels fets i recorda que l’expulsió col·lectiva està prohibida per la Convenció Europea dels Humans i que un acord que estableix la deportació directa d’estrangers a un país tercer no és compatible amb la legislació humanitària internacional.

L’ONU ens renya, i té motius per fer-ho. El Diari Oficial de la Unió Europea va publicar el 30 de març del 2010 la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, que en el seu preàmbul afirma textualment que “conscient del seu patrimoni espiritual i moral, la Unió està fonamentada sobre els valors indivisibles i universals19m_mani_wp de la dignitat humana, la llibertat i la solidaritat, i es basa en els principis de la democràcia i l’Estat de Dret”. D’acord que els preàmbuls serveixen de ben poc, però si fem un repàs podem veure que el seu article primer diu “La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida”, en el seu article tercer que “tota persona té dret a la seva integritat física i psíquica”, al seu article sisè que “tota persona te dret a la llibertat i a la seguretat”.

Llegit desprès de veure el tracte que es dóna als refugiats, aquest acord fonamental de la normativa europea no passa de ser un broma macabra. Però la veritable demostració del cinisme que regne avui al Vell Continent està en el seu article 19, referent a la “protecció en cas de devolució, expulsió i extradició”:

  1. Es prohibeixen les expulsions col·lectives.
  2. Ningú podrà ser tornat, expulsat o extraditat a un Estat on corri un greu risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o altres penes o tractaments inhumans i degradants”.

Ja no parlem només de la sort dels refugiats siris. Parlem del nostre propi futur, del respecte als drets fonamentals de les persones, de que Europa segueixi sent l’espai de llibertat que volíem i somiàvem. Hem de triar entre el silenci, que ens fa còmplices, o recuperar el compliment de la legalitat pels refugiats que lluiten per la seva vida. I també, de passada, la nostra seguretat jurídica i els nostres propis drets com a ciutadans d’aquesta cínica Europa que ens avergonyeix com mai no havíem pensat que ho faria.

zd7PKy8nJaume Moreno

Periodista

Ja fa temps, quan ser europeu era motiu d’orgull

Temps enrere, ser europeu era motiu d’orgull per molta gent. Per mi, no, perquè mai no m’he sentit orgullós de ser res. L’orgull no és una virtut sinó un defecte. Però ser europeu m’agradava. Em sentia com a part d’un projecte enfocat cap a la millora social, l’enderrocament de fronteres físiques i mentals i la defensa dels drets fonamentals bàsics.

L’exhibició d’egoisme per part dels governants alemanys i d’altres països nòrdics va esmorteir el meu entusiasme europeista. Però mai no hagués pensat que acabaria avergonyint-me de l’etiqueta europea.

La forma com ha entomat la Unió Europea l’arribada al seu territori de centenars de milers de persones que fugen de la guerra i la misèria ha superat la meva capacitat de sorpresa i desencís.

Ja no són uns dirigents polítics que volen guanyar eleccionrefugiados_sirios_9234_640xs als seus països a costa de l’empobriment dels ciutadans d’altres països de la Unió Europea. No. Són uns dirigents polítics que volen guanyar eleccions als seus països a costa de nens que s’ofeguen al mar Mediterrani o de discapacitats que queden atrapats sota la pluja a les portes de fronteres que es tanquen als seus nassos.

“Ens tracten com animals”, es queixen els homes i les dones als quals se’ls nega que continuïn caminant cap al nord d’Europa. Els empenten, els gasegen, els enganyen, els volen tornar a la força al lloc d’on procedeixen.

També és cert que hi ha una altra Europa. La dels socorristes de Badalona que se’n van a illes gregues perquè no s’ofeguin aquells que hi volen arribar amb fràgils embarcacions des de Turquia. La dels que es manifesten contra la política d’uns dirigents europeus que no semblen adonar-se que s’han convertit en criminals. La dels que pengen cartells d’acollida als refugiats i els porten mantes, joguines o menjar calent.

Perquè em torni a agradar ser europeu aquests col·lectius haurien d’imposar els seus sentiments humanitaris sobre els càlculs electorals dels que actualment decideixen les polítiques de la Unió envers els refugiats.

Mai no hauria pensat que la mesquinesa de tants dirigents europeus fos tan evident. Som europeus, sí. Temps enrere ens feia il·lusió. Ara, no. Esperem que no ens n’haguem d’avergonyir durant massa anys.

Siscu3

 

Siscu Baiges 

Periodista

El malson americà dels republicans

El primer dimarts desprès del primer dilluns dels mesos de novembre dels anys de traspàs, se celebren les eleccions presidencials dels Estats Units. És el moment culminant del major espectacle polític del món, i que ara està en plena efervescència. Per parlar d’això, el 10 de març va acompanyar-nos als sopars del CPeytibilub Còrtum en Xavier Peytibi, un apassionat dels processos electorals –confessa seguir fins i tot les eleccions de Leshoto- i amb molta probabilitat, una de les persones que està més al corrent de la política nord-americana a Barcelona.

Les eleccions americanes que se celebren aquest 2016 són de les més importants que s’han fet en els darrers temps. I no només perquè s’acaba l’era Obama, també per la manca d’un lideratge clar dins del partit Republicà, que ha portat que es postulin com a presidenciables fins a 12 candidats conservadors.

Però comencem a parlar dels més senzill, dels candidats del partit Demòcrata, on Hillary Clinton semblava tenir un camí planer desprès de la desfeta patida el 2008 davant un poc conegut Barack Obama, que va acabar per ser el primer president afroamericà en arribar a la Casa Blanca. Per ella aquestes eleccions es plantejaven com una forma de rescabalar-se d’una derrota dolorosa tant a nivell econòmic –al 2010 encara estava pagant els deutes de la seva campanya- com a nivell anímic. Tota una Clinton perdent davant un desconegut és un fortíssim cop a l’autoestima.

Per això Hillary Clinton ha començat a fer una campanya diferent. Ha començat a passejar Clinton-2016-300x180per les ciutats dels Estats Units amb una caravana –diuen que carísima- per trobar-se amb líders veïnals, associacions de pares, grups de treballadors a les barres dels bars…. Desprès agafa el seu avió privat i torna a la seva casa de Nova York. Tot sembla anar bé. Però els països canvien i la gent també. De cop i volta apareix un personatge poc comú pel que és la política nord-americana que es diu Bernie Sanders. Un senador per l’estat de Vermont, elegit com a independent i que es defineix com a socialista. Bé, no del tot. Desprès de comprovar que ser socialista resta un 50% del vot ara diu que és socialdemòcrata, que només en resta el 20%.

Sanders no és nouvingut en això de la política. Ha participat en els moviments en defensa dels drets civils des de la dècada dels 60 i va ser alcalde de Burlington, una ciutat o es va viure una gran crisi en enfrontar-se als promotors immobiliaris que volien fer apartaments de luxe als terrenys d’una antiga empresa abandonada i que ell va aconseguir convertir en habitatges socials. Per situar-nos. Estem parlant d’un home que va ser capaç de fer habitatge social a l’Amèrica de Ronald Reagan. I que amb polítiques com aquesta va aconseguir convertir la seva ciutat en el millor lloc per viure dels Estats Units.

feel-the-bern2Sanders va guanyar a New Hampshire i Clinton veu com apareixen els seus fantasmes del passat. En principi res no fa pensar que ella no sigui la candidata demòcrata, té el suport del vot afroamericà i del vot llatí i la immensa majoria dels superdelegats, aquells que aniran a la convenció demòcrata a elegir candidat sense estar sotmesos a un mandat per ocupar càrrecs públics, li fan costat; però un 70% dels joves vota al seu contrincant, i de fet fan campanya al seu favor utilitzant molta imaginació i alguns recursos poc comuns, com pot ser l’aplicació de contactes Tínder.

Per tenir opcions Sanders hauria de guanyar el 60% dels Estats que queden per fer primàries. No sembla fàcil, però Hillary segueix tenint la por al cos desprès de perdre contra pronòstic a Michigan, on les enquestes li donaven un bon avantatge uns dies abans.

Al camp republicà, i molt a pesar del partit, la gran estrella és Donald Trump; un multimilionari que l’any 2008 afirmava que Hillary Clinton era la millor presidenta possible pels Estats Units. Per entendre’ns el mirall europeu de Trump seria Silvio Berlusconi. I la clau del seu èxit rau en cinc punts:

  • Uns canvis demogràfics i econòmics que han instal·lat la por al cos dels treballadors blancs que formen el gruix dels votants republicans. Gent que veuen que els seu somni americà no arribarà mai.
  • Uns canvis socials que fan que avui a Amèrica passin coses impensables fa 15 anys, com el matrimoni homosexual o la presència d’un afroamericà al cap del país. El que genera un rebuig en bona part de la població que explica l’aparició de fenòmens com el Tea Party.
  • Una tendència a que només els elements més radicals s’acostin a les urnes quan hi ha primàries o caucus.
  • Una retòrica agressiva i irracional, on podem dir que s’han perdut les formes i les maneres. Es veu que no passa només aquí. Fa uns dies defensava la necessitat de barrar la frontera amb Mèxic perquè ara era permeable “a qualsevol terrorista islamista pot portar el virus de l’ébola a través seu”. Òbviament, els llatins se li enfaden, però és igual. Abans ja votaven demòcrata.
  • La seva pròpia personalitat, envejada per molts. No depèn de ningú, no necessita demanar diners, ni tampoc gastar-los. Sap que un tweet seu tindrà repercussió –se’ls escriu ell mateix- i que garanteix espectacle, pel que només necessita una trucada per sortir a una televisió.

Al seu costat Jeb Bush. L’home cridat a ser president. El candidat que més diners va recaptar. El favorit ara fa sis mesos quan va recaptar 157 milions de dòlars, que va malbaratar fent campanya en contra de Marco Rubio a Florida, i que ja ha renunciat a seguir competint.

La gran esperança republicana per desfer-se de Trump és Ted Cruz. En temps normals no hauria tingut cap suport pel seu discurs que molts consideren com el més radical de la història del partit. Vinculat al Tea Party.

Més lluny queda Marco Rubio, que ja hauria plegat de no haver guanyat in extremis a Minnesota. I encara més John Kasich, el perfil del candidat republicà de tota la vida.

També va plegar Chris Christie, qui ha donat el seu suport a Trump, hi ha qui diu que amb la inconfessable i improbable pretensió de ser el seu vicepresident, al mateix temps que ha venut lestrump seves bases de dades de Marco Rubio. Una altra ex candidata, Carly Fiorina, va optar per donar el seu suport a Ted Cruz. “Les seves idees m’horroritzen, però al menys no és Trump”.

El desig ocult dels republicans es que Trump no tingui una majoria suficient en la seva convenció i que tots uneixen forces en contra seva. El més probable és que aleshores el candidat que finalment es presentés a la presidència no fos cap dels perdedors en les primàries. Seria el moment de Mitt Romney, anterior candidat, o de Paul Ryan, actual líder del partit.