Encara ets a temps

20160222141510

Anuncis

¿Com hem arribat fins aquí? La cleptocràcia dels Pujol i la seva temptació dinàstica

Reixach    En Jaume Reixach és un periodista avesat en la investigació, que ja en els anys 80, quan imperava aquella aparent bassa d’oli a la que ens agradava anomenar l’oasi català, denunciava els draps bruts del poder des dels mitjans en què treballava. I com que el poder acaba per arribar a tot arreu, va acabar per fundar la seva pròpia revista, el setmanari “ElTriangle”.

En Reixach va ser el convidat del segon sopar del Club Còrtum, on ens va parlar sobre “El Projecte final del Pujolisme”. Una xerrada interessant, gairebé imprescindible per poder entendre tot el que està passant a Catalunya, i també a Espanya, en els darrers anys.

La història podria haver començat quan durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan l’avi de qui acabaria sent president de la Generalitat perd la industria surera que tenia a Darnius, lloc d’origen de la nissaga, i acaba fugint, de nit i empaitat pels seus treballadors, cap a Premià de Mar. Però no cal anar tan lluny, per molt que aquest fet ajudi a entendre l’obsessió familiar per no perdre-ho tot, per acumular diners. Ens situem al 1954. Jordi Pujol escriu el llibre “Construir Catalunya”, on mostra el seu país somniat i fixa la guia que ens ha portat fins el moment actual. Ja ens ho va dir a la seva compareixença al Parlament: “Jo era un home amb diners, però el meu projecte és construir Catalunya”.

Un cop traçat el camí, cal començar a caminar. El primer pas va ser la creació de Banca Catalana. Els diners donen poder i a poc a poc el banc, i les seves entitats satèl·lits, acaba per ser un veritable govern de Catalunya a l’ombra, des del qual es controlen tots els sectors estratègics de l’economia del país, com ara les concessions de les autopistes, companyies elèctriques com FECSA, i des d’ella les centrals nuclears de les Terres de l’Ebre, i mitjabanca catalanans de comunicació, com “El Correo Catalán” o “El Noticiero Universal”. Controlar els diaris significa controlar l’opinió pública. I en Reixach ens explica com gairebé cada tarda el President Pujol i la seva dona, la Marta Ferrusola, s’hi atansaven a la redacció del Correo a veure que estava previst treure el dia següent i eliminar notícies incòmodes. L’”això no toca” ja veia doncs de lluny. Entre les notícies suprimides totes les referents a les protestes contra la construcció de les centrals nuclears.

Així arribem al 1976, quan comença l’assalt al poder polític amb la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. El 1980 CDC guanya les eleccions al Parlament i Pujol aconsegueix la presidència de la Generalitat amb el suport de l’UCD, ERC i el Partido Socialista de Andalucía. En les negociacions hi juga un paper destacat Jorge Fernández Díaz, aleshores a Centristes de Catalunya, la franquícia catalana de l’UCD. La relació política entre Fernández Díaz i el Pujol és, de d’aquell moment estreta. De fet aquest personatge tornarà a jugar un paper protagonista en aquesta història.

Pujol aconsegueix sumar el poder polític al poder econòmic, però només dos anys desprès comencen a aparèixer rumors sobre la feblesa de Banca Catalana i el 1983 l’entitat és intervinguda pel Fons de Garantia de Dipòsits. A més la fiscalia interposa contra els dirigents de l’entitat, entre ells el propi Pujol, una querella per la desaparició de 35.000 milions de pessetes.

La querella queda en un no res. La pressió política exercida per la Generalitat, les negociacions amb Madrid i el comportament estrany d’alguns jutges acaba per fer que es rebutgi, però el poder econòmic s’ha perdut. I neix l’obsessió per recuperar-lo amb a creació d’una segona Banca Catalana. I per això calen diners. Molts diners.

Lluís Prenafeta és l’encarregat de fer el primer intent. Amb l’Enric Bernat, propietari de Chupa Chups, compra l’asseguradora Iberia la Casa Batlló, amb la idea de vendre-la i crear amb els beneficis un nou grup bancari. Per aquells temps corria per Barcelona el president rus Boris Ieltsin, amb qui entren en una relació i qui els fa veure l’immens món de possibilitats que s’albira a la nova Rússia. Així que junt amb l’Artur Suqué, propietari de Casinos de Catalunya i empresari de referència en el sector del joc, viatgen a Sant Petersburg amb la idea de fer-se amb la concessió de les loteries de la ciutat. Allà contacten amb el cap de l’oficina de relacions exteriors del seu ajuntament, Vladimir Putin, amb qui tanquen un acord milionari. Marxen desprès de veure un exemplar del butlletí oficial de la ciutat on es publicita la concessió de les noves rifes, per contemplar un cop a Barcelona i amb desesperança que havien estat víctimes d’una estafa milionària. Fins i tot el diari que els havien ensenyat era fals, una cosa que tampoc havia de ser d’altra banda tant complicada per part de tot un ex director de la KGB.

És el moment en que comencen els negocis de Jordi Pujol Ferrusola i en els que Mas comença aparèixer en escena com a responsable de diversificació i internacionalització de Tippel, l’empresa de Lluís Prenafeta, una tasca que es va traduir en inversions poc afortunades, com ara la cadena de supermercats Ourangutan, que van acabar amb la fallida de la companyia.

Amb aquesta obsessió per la reconmas oriolstrucció del poder econòmic, es comença a treballar per recuperar el poder polític. Igual que la branca econòmica la dirigeix en Jordi Pujol Ferrusola, la nova aventura política pilota al voltant de l’Oriol Pujol, que l’any 2012 es nomenat secretari general de CDC, el que a la llarga suposa ser designat com a proper president de la Generalitat.

Són els anys en que l’Artur Mas recupera la Generalitat per la família, gracies a una aliança amb el Partit Popular, on novament juga el seu paper en Jorge Fernández Díaz. Tot sembla anar sobre un llum fins que el mes d’abril una jutgessa de Lugo, Pilar de Luna, veu en el decurs d’una investigació sobre Jorge Dorribo que aquest parla molt sovint amb un tal Sergi Alsina. Així que decideix demanar que es punxi el telèfon d’Alsina i comprova que aquest té converses amb l’Oriol Pujol en les quals parlen de quedar-se amb les estacions de l’ITV catalanes, i fins i tot de treure un llei que obligues a la totes les cases de Catalunya a passar per una inspecció. No deixa de ser un magnífic negoci.

Aquí Reixach fa una petita interrupció en el seu relat, ens explica que a causa de la seva feina ha d’anar sovint a la Ciutat de la Justícia, no sempre com a informador, “veure que la UTE que va construir la Ciutat de la Justícia va pagar el 3% a Convergència, veure com l’edifici on s’imparteix la justícia a Catalunya es fonamenta sobre la corrupció, és esfereïdor”.

Desprès torna al seu relat per explicar que les investigacions de la jutgessa estronquen l’intent de crear la successió dinàstica dels Pujol. L’Oriol dimiteix. Ara l’objectiu és fer que l’actuació judicial quedi en un no res, tal i com va passar amb Banca Catalana i l’estratègia seguida consisteix en tensar al màxim les relacions amb l’Estat. Per això s’aprofiten les manifestacionso-JORDI-PUJOL-facebook de l’11 de setembre com a excusa per trencar amb el Partit Popular amb un inesperat gir cap a una independència en la que Convergència mai no havia cregut.

Aquesta és la història d’una família que ho ha perdut tot. A la que el pacte amb les CUP li era crucial per mantenir el seu pes polític. Un acord que havia d’arribar al preu que fos, perquè Convergència ho hauria tingut molt malament d’anar a unes eleccions al més de març, just desprès que comenci un rosari de compareixences judicials, la primera de les quals serà el 10 de febrer, quan Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola, estan cridats a declarar davant l’Audiència Nacional acusats de blanqueig de diners. I a partir d’aquí vindran altres judicis: Palau de la Música, 3%, ITV… Al darrera van tots els fills.

Desprès de sopar passem al torn de preguntes. Apareixen dades interessants, i xafarderies, com el drama de Jordi Pujol Ferrusola, que un bon dia es troba que va treure diners per anar a sopar i veu com el comte del BBVA un té 11 milions d’euros està bloquejat i no li deixa treure diners. Coses que passen quan t’empaita el FBI per fer moviments estranys de diners a paradisos fiscals. I és que s’han mogut calers per molts llocs. Que el què se sap és només la punta de l’iceberg.

La fortuna familiar dels Pujol ha vist món, s’ha passejat pel més destacat de la particular geografia de les finances opaques: Suïssa, Illes Verges, Luxemburg, Jersey, Belize, Gabón. Es calcula que els Pujol tenen 3.000 milions d’euros fora del país, dels quals només 50 són a Andorra.

Ens assabentem del paper messiànic de la família a través de les revelacions de Victòria Álvarez, l’ex amant de Jordi Pujol Ferrusola, qui li confessava en la intimitat que tenien molts diners, però que no eren per ells, sinó pel país, perquè algun dia Catalunya quedaria arruïnada i caldrien diners per comprar i recuperar les empreses estratègiques. El banc perdut sempre present.

Parlem també de l’obsessió per controlar el mitjans de comunicació. El Correo i el Ciero, però també la revista “Destino” i més endavant, des del poder polític, TV3, Catalunya Ràdio… I allà on no s’arribava a través de la propietat s’hi arribava a través de les subvencions. Només “La Vanguardia” s’emporta més de 10 milions d’euros anuals per aquest concepte. Mitjans que es van poblant de falsos progressistes que critiquen quan els deixen i que en els moments de la veritat, saben a qui han de fer costat.

I de la racaneria d’una família que quan el seu banc andorrà de referència li diu que han de buscar-se una altra entitat perquè el marta-ferrusola-asegura-que-nunca-subio-a-andorra-a-mover-dineroque fan passa de tota mida, opten per endur-se els diners en efectiu dins de sacs per estalviar-se l’haver de pagar comissions.

Per cert. El diari digital “El Español” va publicar tots els moviments de la família en un dels seus bancs andorrans. Us deixem l’enllaç per si teniu ganes de tafanejar. http://www.elespanol.com/actualidad/20151229/90490984_0.html

El projecte final del pujolisme


El Club Còrtum celebrarà el proper dijous 14 de gener, a les 20:45, al restaurant Chin -Jua del carrer de Joan Güell, 212-214 de Barcelona el seu segon encontre. En aquesta ocasió ens acompanyarà el periodista Jaume Reixach, que ens oferirà una xerrada sota el títol“El Projecte final del Pujolisme” que esperem que generi un bon debat. Com és habitual el soparque és un bufet lliure, tindrà un cost  de 15€.

Serà un plaer acollir a qualsevol persona interessada. Qui vulgui venir només ha de confirmar la seva assistència al correu  clubcortum@gmail.com fins el dimarts 12 de gener. Si coneixes persones que puguin estar interessades en participar no dubtis en convidar-les.

Una rebuda amb els braços tancats

12191316_510287242465981_6931124279389872787_o  Amb el Siscu Baiges podríem haver parlat de moltes coses, per exemple de les trapelleries de la família Pujol, de les quals va donar compte en diferents mitjans, com Diari de Barcelona o El Triangle, molt abans de que el president Maragall deixés anar la bomba del 3% al Parlament de Catalunya. Tots dos van tenir el mateix poc èxit, però la realitat és tossuda i sovint acaba surant, com podem veure aquests dies.

En el primer sopar del Club Còrtum en Siscu ens ha vingut a parlar d’una altra realitat, dura i tràgica, com és la crisi dels refugiats que colpeja amb insistència les portes d’una Europa que no sembla estar massa per la feina. A finals d’aquest any 1.000.000 de persones hauran arribat als diferents països de la Unió Europea en busca d’empar, i els càlculs de l’ACNUR ens diuen que no quedarà aquí, que aquesta xifra es tornarà a repetir al llarg del 2016 i, segurament, del 2017. Són persones que fugen de la guerra, que davant la violència i la manca de futur que sacseja el seu país han arribat a la conclusió que  és més probable sobreviure al mar que al conflicte i l’absurd que es viu a Síria.

La majoria han posat els seus ulls a Alemanya, ningú sap ben bé per què. Probablement per les seves ajudes, però a Bèlgica aquestes són encara més grans i anar allà no desperta un excessiu entusiasme entre els centenars de milers de persones que van arribant.

És veritat que la cancellera alemanya Àngela Merkel ha fet un cert gest d’obertura, immediatament matisat, però el cert és que la benvinguda a llocs com Hongria, on s’aixequen murs i es llencen gasos lacrimògens contra els refugiats, no és precisament cordial. Hi ha qui diria que això és perquè el president hongarès Viktor Orban és membre d’un partit bastant proper a l’extrema dreta. Però no gaire lluny d’allà, a Eslovàquia on el primer ministre és el socialdemòcrata Robert Fico, qui per cert, havia estat el representant del seu país a la Cort Europea dels Drets Humans, exigeix que els refugiats que li puguin tocar no siguin musulmans.

Mentre aquest sinistre repartiment té lloc, milers de persones continuen llançant-se al mar, centenars d’elles segueixen morint ofegades. A tots ens va colpir la foto del nen Aylan Kurdi, però el cert és que des del dia en que es va publicar la imatge del seu son etern a la platja, ja han mort altres 250 nens, alguns d’ells a poques desenes de metres  de les costes gregues.

És el destí que espera a moltes de les 5.000 persones que intenten arribar cada dia a Grècia des de Turquia. Persones que travessen el mar per la senzilla raó que el gual que permetia travessar el petit riu que fa de frontera entre aquests dos països es va bloquejar abruptament amb un mur. Les aigües de l’Egeu es van convertir en l’única sortida.

Per allà van passar moltes d’aquestes persones que fugien de la destrucció del seu país. Algunes són ara a Barcelona, dormint sense sostre. I altres 2.000 són a Melilla, on van arribar seguint un ruta alternativa i fent-se passar per marroquins.

I pel camí s’han afegit d’altres. Refugiats de Kosovo, d’Eritrea o d’Afganistan que ho tenen encara una mica més malament, doncs algú pensa que com no venen fugint de l’Estat Islàmic, es podrien retornar als seus països.

Ens espanta aquesta xifra de tres milions de persones que arribaran fins el 2017 a la Unió Europea, però la veritat és que ja n’hi ha dos milions i mig a Turquia, el que ha portat a l’Àngela Merkel a oferir uns quants dinerons al president islamista turc, Recep Tayyip Erdogan a canvi del que se’ls quedi. A països com el Líban, on l’Estat Islàmic ha fet alguna incursió, els refugiats ja superen la població autòctona i a Jordània el seu nombre també va en augment.refugiIATS2

Aquests països s’han convertit el l’antesala de l’Ítaca europea. En espais buits on el fugitius deambulen buscant la manera d’arribar al seu destí. Mentre esperen compren a les botigues i al basars allò que creuen que els caldrà per a la seva travessa, les armilles salvavides -aquestes que enlloc de surar s’omplen d’aigua i arrosseguen la persona que els porta cap al fons del mar-, una mica de menjar. I és en aquestes botigues on troben algú que pel mòdic preu de 500, 800 o 1000 euros dius que els portarà fins el Vell Continent.

Sovint tenim la idea de les màfies com a grups altament organitzats. Però fins i tot en això la realitat es decebedora. Qui s’acosta a als refugiats no són multinacionals del crim, són persones que intenten

guanyar uns diners traficant amb la desgràcia i el patiment, de la mateixa manera que comercien amb catifes, té, espècies o vaixelles.

Els refugiats són bons clients. Tenen diners, parlen idiomes, molts d’ells tenen formació universitària. Els que poden fugir de Síria són les classes mitjanes. Els pobres i els vells es veuen obligats a quedar-se dins del país, a contemplar i a patir les atrocitats del règim de Bashar el Assad o de l’Estat Islàmic. Això si, bona part d’ells fora de les seves cases. A l’interior de Síria hi ha 4.500.000 de desplaçats segons dades de l’ACNUR. Per tenir una idea de la magnitud de la tragèdia, només cal recordar que la població siriana abans de començar la guerra era de poc menys de vint-i-tres milions de persones. Ens arriben aquells que estaven ben situats, que tenien recursos. Venen amb els seus telèfons mòbil i la primera pregunta que fan en trepitjar Europa és on poden trobar una connexió wi-fi.

Així que recollir mantes i menjar serveix de ben poc. De fet aquelles persones que han pres iniciatives en aquest sentit han tingut seriosos problemes per desfer-se del que han aconseguit amb la millor de les seves voluntats.

Estem davant d’una qüestió política. És un problema d’aquesta Unió Europea que es mostra incapaç de reaccionar. Es clar que molts es pregunten com es que encara hi ha qui pensa que Europa pot ajudar als que venen de fora si amb la crisi grega ha demostrat que és incapaç d’ajudar els que ja hi són a dins. Ben mirat, aquest 2015 ha estat un any ben galdós pel somni europeu.

Tampoc es por culpar del tot als europeus. Les Nacions Unides, que van néixer amb la voluntat de constituir-se en una mena de govern mundial, ni hi són ni se les espera en aquesta festa. ¿La solució?, intentar que acabi una guerra que va començar l’any 2011 amb la il·lusió d’aquestes primaveres àrabs que, excepte a Tunísia, han acabat per esdevenir malsons. La reacció violenta i cruel del president sirià Bashar el Assad contra els seu poble va generar una guerra civil on aviat van agafar protagonisme els grups islamistes. I és un bon motiu de reflexió pensar en les raons per les qualsrefugiats el radicalisme religiós està ocupant el lloc dels grups progressistes al estats àrabs. Un exemple el tenim ben al costat, al Marroc, on els islamistes han pres l’espai polític als partits d’esquerra a les darreres eleccions.

Tornem a Síria, on els Estats Units ben aviat van armar i alimentar als grups opositors a Bashar el Assad, al menys a una part petita allunyada dels postulats del radicalisme musalmà. Aquest espai va quedar en mans de l’Estat Islàmic, un grup radical que combatia a l’Iraq i que aparentment va néixer de les restes de l’exèrcit de Sadam Hussein. Aquell que els mateixos americans van dissoldre deixant sense feina, ni possibilitats de guanyar-se la vida, un bon grapat d’homes ressentits contra occident i amb formació militar.

Per acabar-ho de complicar Rússia, que té una base naval al port sirià de Tartus, ha decidit intervenir en defensa del seu amic sirià i entre bombardeig i bombardeig a les posicions de l’Estat Islàmic fa alguna que altra incursió en contra de les forces de oposició moderada que arma els Estats Units. No és sorprenent. Obtenir i protegir les seves sortides al mar ha estat històricament unes de les obsessions de la política exterior russa.

Així que una solució al conflicte sembla llunyana. Els americans i els russos estan d’acord en una cosa, cal aturar l’Estat Islàmic i crear una taula negociadora on debatre el futur del país, es clar que el problema rau en decidir qui ha de conduir aquest futur. Moscou diu que el Assad, Washington que qualsevol altre.

Mentrestant el sirians segueixen fugint de la catàstrofe, decidint si moren al seu país o en el camí cap a Europa. I no ens hem d’enganyar, quan acabi la guerra la majoria d’ells romandran als països on s’hagin instal·lat. Al menys això és el que ens diu l’experiència del Balcans, on si que hi van haver retornats en finalitzar el conflicte, però ni molt menys van ser una majoria dels que van trobar refugi a casa nostra.

La pregunta segueix sent si es pot fer alguna cosa. La resposta es que els ciutadans comuns podem fer ben poques. El cert es que a Europa, a Espanya, a Catalunya i a Barcelona són centenars de milers de persones les que estan disposades a fer alguna cosa. I si encara creiem en la política si que en poden fer una, i és exigir als nostres governs i a les institucions europees que, entre foto i foto amb els grups de supervivents a la travessa de la Mediterrània, trobin una estona per crear vies segures per permetre als refugiats arribar al continent sense arriscar les seves vides, sense convertir-se en carn d’un vergonyant comerç humà.